Un país devastat

El discurs de Gabriel Rufián al faristol del Congrés de dissabte és de les millors oratòries que hem sentit en lustres al sacrosant hemicicle. Amb la seva concisió habitual, que beu de les xarxes i que per tant el converteix en una expressió de la modernitat, va encendre els ànims de l’esquerra més rància, aquella que tot seguit va interpel·lar-lo amb l’encesa consigna que si “ell podia parlar en aquella tribuna era per la sang vessada pels socialistes”. Quina desafortunada rèplica per a aquell que en un escarit minut va resumir els sentiments de mig Espanya, més enllà de les sigles polítiques que representa, per plasmar amb escalpèlica precisió la degeneració d’un partit ja massa acostumat a les cúpules públiques i privades del poder i incapaç de veure’s les arrels ni els principis. Aquesta vegada el PSOE ha anat tan lluny, que la Història sospesarà els seus actes amb la justícia que tan sols pot atorgar el temps. El ridícul, i la decepció per a qualsevol demòcrata de seny, han estat superbs.

Igualment preocupant és l’Estat que aquesta abstenció malalta, d’unes mires tan curtes i particulars, ha deixat, a les mans d’un Partit Popular que cada dia que passa, cada càrrec assegut al banc dels acusats, cada sobre, cada martingala escandalosa, cada rebentada del benestar amb la complicitat de les jerarquies econòmiques i mediàtiques –especialment dolorosa la d’El País, esdevingut pur pamflet–, cada elecció, va guanyant adeptes cecs a la causa liberal. L’obturada visió capitalista en la qual ha entrat Espanya en els darrers anys és d’una dimensió colossal, i tot sota un mantell de complaença i d’inconsciència ideològica que vol aixoplugar un país de gent inculta, trista, desil·lusionada i retrògrada. Un país a les portes del col·lapse vital. La perspectiva es dibuixa, doncs, demolidora. Com insinuava Rufián, davant d’una esquerra tradicional i encotillada sense respostes, sense cap aportació ètica seriosa a cap dels reptes actuals, que són ingents, la dreta es dedica a furgar en la ferida impudorosament, fins a perpetuar-se de nou en el poder tan sols deixant que l’agonia general la sostingui. Així de tristos, i grisos, són els propers anys que esperen a l’Estat espanyol. Una devastació que hauria de contrastar, i molt, amb la il·lusió sentimental que s’ha generat des de Catalunya.