Trump i Clinton

D

emà sabrem el resultat de les eleccions americanes. No crec que es tracti d’un tema menor, ateses les conseqüències mediàtiques, intel·lectuals i socials que tenen arreu del món. Totes les cadenes, inclosa la nostra, despleguen grans recursos a cobrir-les, i això no deixa de ser significatiu. Estem sens dubte davant la disjuntiva de dos models socials que no tenen res a veure, i dues maneres de fer política, que és al capdavall, en essència, un exercici de l’ètica comuna i de l’ètica individual, si fem cas dels clàssics. Trump simbolitza tantes coses brutes i elementals, primàries, que en realitat no representa gairebé res més enllà de les pròpies dimensions de la seva existència. La forma en què conjuga els verbs que va col·locant ça i lla, sense pensar en la transcendència que atorga als noms i adjectius que connecten, evidencia la planesa de les seves idees, de la via per traslladar-les, i això llegit en clau nord-americana li dóna un marge esplèndid per recollir un malestar latent de dècades. De fet, també hem presenciat aquest estrany fenomen a Europa, que quan veu trontollar els fonaments de la seva idiosincràsia, si és que això és possible parlant d’Europa més enllà de la seva antigor, focalitza les pors i angoixes ancestrals cap als extrems. Gairebé com fem les persones quan ens sentim acorralades. Trump és un pur mirall d’aquestes conseqüències, i així de bé li ha anat fins ara.

Clinton també ha sabut, a la seva peculiar i biogràfica manera, rendibilitzar les més baixes emocions, apel·lant a la seva fortalesa, personalitat, feminitat, abnegació, feminisme i progressia, sense gaire pudor, però el seu discurs la matisa i li allibera tot un camp de coherència social que segurament li donarà la presidència. Pel bé dels Estats Units, una nació per la qual sento una admiració que ja he expressat aquí moltes vegades, i pel d’Europa, espero que així sigui. Perquè resulta tan òbvia la polarització, la simplificació dels continguts, com ha succeït amb la perversa semàntica del poder els darrers mesos a Espanya, que la possibilitat que els Rajoy i els Trump del món governin, o més ben dit segueixin governant, a rebuf d’una societat poruga i esmorteïda pels clixés de la crisi és gairebé insuportable. Gairebé grotesca. I molt preocupant perquè es cronifica.