Ian McEwan

Ian McEwan, a Amor perdurable, enceta la història amb un succés. Un globus al mig de la campinya anglesa s’enlaira abans d’hora i un nen sol queda atrapat a la cistella. Tothom corre a penjar-se de la corda per impedir que el globus s’aixequi, però no poden contenir-lo i a poc a poc tots van despenjant-se’n menys un. Tots resten impotents a terra, veien com l’aerostàtic solca el cel, fins que aquell solitari heroi no aguanta més i el veuen caure cap a la mort. Què hauria passat si tots els que subjectaven aquella corda haguessin aguantat ferms? Haurien aconseguit tornar el globus a terra. Però l’instint de supervivència individual pot més que qualsevol altra força de la Terra. Aquell incident, que cau com una destralada sobre el glaç de la vida de totes aquelles persones, acabarà per destarotar la quotidianitat posterior del protagonista, i de l’individu que tenia a la vora durant aquell aparentment idíl·lic matí a la verdor dels afores del tràfec de la ciutat. La superba novel·la de McEwan, que té a més una magnífica versió cinematogràfica titulada L’intrús, amb Daniel Craig i Rhys Ifans (el company de pis de Hugh Grant a Notting Hill), despulla amb tota la impudícia la manera en què la societat occidental gestiona les emocions, i fins i tot el raciocini, recordant allò que tan sublimment feia T.S. Eliot en els seus poemes i Raymond Carver en els seus contes estàtics, d’una lleugeresa vibrant i al caire de l’explosió, això és, la dansa a onades de les persones benestants a les grans ciutats igual que puntes d’un iceberg que amaga tot un món interior que és pur magma incandescent a punt de revelar-se, de rebel·lar-se. La latència d’allò que no veiem i no obstant serva el nostre cos, la nostra atuïda ment, va forjant-se en silenci, dia rere dia, circumstància rere circumstància, fins que un episodi aparentment tangencial pot esdevenir un esclat en el si d’aquella invisibilitat, fins a canviar per sempre la vida d’una persona. No hi ha aleshores volta enrere, com li passa al protagonista d’Amor perdurable. En la ficció, com en la política, com en la intimitat, de vegades una brisa pot, des de la perplexitat, desfermar un huracà, i és potestat dels creadors saber bastir un paisatge propici per deixar-hi caure una gota d’aparent banalitat perquè ho amari tot. Travessat aquest paisatge, ens transformem, i així podem atansar-nos una mica més a la nostra redempció.