L’olor dels llibres

Apart de l’estiu, un dels millors moments de l’any per llegir és el Nadal. I el Nadal a Lleida encara s’escenifica més perfecte, si ens atenim a la paleta de grisos que va des de més enllà de la finestra de casa fins al si dels nostres pulmons, o del nostre esperit. La literatura digital, que és tan meravellosa en tantes coses, no pot substituir el plaer de tenir un llibre a les mans, una cosa, un objecte, que com a tal es cosifica, és allà, a la prestatgeria, sobre la tauleta de nit, al costat d’altres congèneres, que tots plegats creen una simfonia harmònica i ondulant igual que una serp que es mou i hipnotitza i enverina. Els llibres tenen vida, la seva vida, i amb els anys es degraden igual que els seus atrafegats i fugaços amos, es trenquen, tenen malalties terminals, s’esgrogueeixen i alguns fins i tot, més que morir-se, es fan fonedissos, no sabem ben bé com ni per què. Però res pot ser més bell que la seva incògnita manera d’arroplegar les olors, combinades amb la seva pròpia, com quan érem petits, i ara en ple Nadal –el temps dels nens– també ho recordem millor, quan érem canalla i obríem els llibres per primera vegada, amb aquella sentor de paper i tinta i cartró, que alguns volums heroics conservaven durant anys. Cada llibre té una olor. I cada olor té un record, que talment un fantasma reapareix quan obrim un tom entre les mans, una rara flaire que mescla les capes del temps, com si cada pàgina fos una anella en el cor del tronc d’un arbre, i així el llibre, que havia begut l’olor del present en aquell passat, s’obre i insinua, amplificant-les, les olors de llavors per oferir-nos-les ara a poc a poc, molt subtilment, i en aquest viatge suren també les veus, totes les veus, les de l’autor, les de la gent que va envoltar-nos, la teva pròpia, la veu potser de la teva antiga soledat. Perquè això és el llibre, un cant desesperat al no-res que recollim, mig generosos mig egoistes, en el ver centre del nostre no-res.

Quan Czeslaw Milosz parla de la forassenyada ànsia de llegir-ho tot, i de conèixer totes les veus del passat i del futur, i que això, al capdavall, no tingui cap sentit (saber-ho tot, amarar-se igual que cada gota sota la pluja immensa), mira de rescatar aquest miracle que hi ha en els llibres, el lloc on cada alè alena, lliure. I també la seva olor, com l’olor de cada pell tocada i ensumada, l’amor que s’eleva més enllà de la mort.