Horitzó 2017

Aquest any que encetem, lluny de qualsevol tòpic, és l’instant decisiu per a la independència de Catalunya. Podem ficar-hi arguments a favor i en contra, podem clamar en el desert o davant d’eixelebrades multituds, podem recompondre agendes, dates límit i ideologies més bastides a partir de l’estira-i-arronsa electoralista que d’uns principis que tinguin alguna cosa a veure amb un concepte social o moral, però ens hi posem com ens hi posem, la crua realitat sura: les pantalles del procés català han arribat, aquest 2017, a la darrera, a l’estació final, un escenari que és el que lògicament es desprèn de les últimes eleccions al Parlament, aquelles anomenades referendàries. Ara ja sabem del nul impuls a Madrid que té la representació podemista d’un tant per cent clau de la població catalana, que sens dubte serà determinant en el proper referèndum del setembre, i de qui hi haurà assegut a l’altra banda de la taula abans, durant i després d’aquesta consulta a la ciutadania. Com deia, la realitat és la que és, i ara no cal ja prefigurar-la, la tenim avui aquí, i tan sols ens resta esbrinar com seran els camins que ens duran fins a la tardor. L’exercici democràtic que planteja el govern de Catalunya, o el pacte JxSí i CUP, contrasta amb l’empobriment d’una societat espanyola que, a pesar de fragmentar-se i créixer en inquietuds històriques fins a uns extrems fa dos dècades insospitats, segueix atorgant el poder, no ho oblidem, sisplau, a la dreta espanyola més encotillada en uns eixos ètics que passen d’elit en elit.

Espanya, a les clares, és un model caduc, en els sentits més amplis i literals que vulgueu col·legir-ne, i la idea de progrés i renovació, per bé o per mal, se centra en una dialèctica plantejada enguany des de Catalunya com un atzucac. Altres n’hi ha hagut, com a Escòcia o amb el Brexit, i a pesar de quatre gestos estrambòtics mal comptats no s’ha acabat el món, la gent ha votat i, equivocada o no, ha emprès un nou camí triat amb llibertat.

Mirem aquests mesos que resten d’evitar caure en cofoismes, en patriotismes, en folklorismes, en provincianismes, en soroll petit, tergiversador i miserable. Pensem, per primera vegada en la nostra atribolada història, en alt, en gran, en llarg. En el dolor del final, exhaustos, hi ha sempre l’esplèndid dolor del principi.