Melgosa pessiga

El fotògraf Llorenç Melgosa exposa a Guissona, a l’Espai Grau Pujol, just a l’entrada d’una casa de pedres immemorials, la mostra Amarcord. El títol fel·linià no podria respondre millor a allò que el seguit de fotografies encalça: imatges que s’alcen des de la memòria sentimental, la més íntima, del seu creador. I la fusió entre el medi que l’acull igual que un guant i el contingut, el relat –o el corelat, com ho anomena Eliot–, del que els nostres ulls perceben, no podria ser més acurada. La bellesa, la bellesa moral, només vol més bellesa, i poca cosa més tolera en el seu viatge devers l’esplendor en un món d’ombres i tenebres que uns pocs encerten a veure i recrear a contrallum, en la recerca de la llum no usada de Fray Luis.

Perquè, què és el que al capdavall sosté una persona al llarg de la seva vida? La transcendència, l’aspiració a un ritme que ordena un temps desconhortat i que en el camí regala instants de revelació. Quan Melgosa demana permís, callat, per penetrar en els espais dels quals pren una imatge, o potser diríem millor que la manlleva, segueix els rituals més atàvics i, en la seva tan particular humilitat, la de l’autor que es planta amb els peus ben arrelats en la terra per enfilar-se millor per entre els estrats abans d’un cel, pot explicar en una mirada el que hi és i el que no, la presència i el pes deliqüescent de l’absència. I és aleshores que apareix aquell punctum que volia Barthes, la pessigada de la fotografia que pot surar, inesperada, fins i tot absurda, des d’un color, un traç, un objecte isolat, un relleu, un desencaix emocional, una composició que, per cert, en Melgosa s’expressa d’una manera tan natural que sens dubte és innata. Talent pur. I ofici paït fins al moll.

El llenguatge que aquest fotògraf tradueix per a nosaltres, doncs, és aquell que parla el savi, el mestre, que ens xiuxiueja la veritat pel silenci, la consciència de la mort en la vida, que els anys van ocultant en l’aire ignot que es respira entre dos plecs. La destil·lació de l’experiència, i la veracitat de qui ja no pot ser sinó sincer i essencial, lluny d’impostures vanes, són postulats artístics, i ètics, a l’abast d’uns quants escollits. I aquest Amarcord de Melgosa constato que no fa res més que donar forma, i esperança, a aquells que volem sentir la fiblada del pessic, en els ulls, en el cos sencer, en l’ànima.