La mecànica de l'aigua

Aquest és el sublim títol de la novel·la que jo recomanaria per al proper Sant Jordi, de l’argentina Silvana Vogt. La mecànica de l’aigua són paraules que transmeten al detall la poderosa veu que hi aguaita, que entra en el relat, el travessa i el culmina amb una convicció inèdita en una debutant. El recomanaria, per exemple, posant com a primera pura expressió d’una alta narrativa el títol, aquesta precisió ferrosa i maquinal d’una aigua que arriba i desarriba, que sembla necessitar morir per renéixer i néixer de nou, que allà on s’acaba es reinicia, com la història dels dos protagonistes del llibre, una noia –transsumpte ficcionat de la biografia particular i sentimental de l’autora, sospitem– que ve d’una Argentina devastada pel corralito i el menyspreu per tot allò que té a veure amb la cultura, i en especial amb els llibres, per desembarcar a Barcelona, on es troba un medi emergent i en plena ebullició per la defensa de la seva identitat, les seves arrels, els seus valors, i on troba també l’home que li canviarà la vida, un editor anomenat Eliseu que recorda molt un altre editor que vam conèixer i que enyorem cada dia, més com més avança el món editorial català: Isidor Cònsul. Com a la coberta del volum, on observem una casa sencera envolar-se de terra i sostenir-se allà en el buit de l’aire enmig dels camps, les vides que poblen aquest exercici natural de prosa resplendent, que empeny i empeny sense pietat de principi a fi, són històries que en efecte s’esvolen de la pròpia realitat per cercar una emoció, una vivència, una branca on agafar-se i agafar perspectiva, visió de la superfície i de la fondària del temps, mentre els morts del passat ens parlen des dels racons de la nostra ferma soledat. I tot plegat a més penetrant, a través d’una indissimulada passió, en el testimoni que dels dies anoten amb foc viu la música, la literatura, els colors dels paisatges urbans, l’amor per l’amor i per la idea de la llibertat necessària, el respecte a les coses més petites i sanes i elementals, la llum que s’amaga, tan oculta i tímida, sota les ombres de la nostra habitual tenebra. I escrit per una argentina en un català que alena energia a cada mot, igual que un poema llarg. La mecànica de l’aigua percudeix, a carícies imperceptibles, en el lector, que clou la novel·la, emocionat, i tan sols té ja ganes de sentir, d’aprendre, allà fora, allà en l’aire, la lírica de viure.