Elogi de la cursiva

Com a pur miracle de la llengua escrita que és, tot en ella són virtuts. Per exemple, la seva implacable obstinació a aparèixer quan l’escrivent penetra en un bosc de problemes conceptuals i, desesperat, no sap per on sortir. I allà, en el centre del laberint, l’espera una cursiva, mig inclinada a un costat, elegant, d’una transparència tipogràfica gairebé obscena, que amb un gest que és pur convenciment solucionarà els dubtes d’un sol esclat, d’una sola llambregada. Una paraula vestida d’ella es converteix en tot allò que el lector hi vulgui intuir, en tot allò que l’autor vulgui conferir-li, simplement torçant-la i bastint-ne una realitat nova, improvisada, vestida de capes de semàntica exquisida i aristocràtica, vella i nova al mateix temps. Fent renéixer un mot, matant-lo i ressuscitant-lo, l’hem posseït fins al moll. Aquest és el regne de la cursiva. També acudirà al rescat quan vulguem adaptar paraules bàrbares, que vénen al nostre idioma per aixecar un assentament, que al cap de poc ja funciona i s’escampa igual que un virus. A vegades un intrús bo, a vegades letal, pura contaminació. L’assentament inicial, el campament de les paraules immigrants que no troben lloc on aturar-se, seure, menjar i beure, està parapetat del vent entre parets de cursives, que absorbeixen els estrangerismes amb la mateixa facilitat que Lleida en el ple de l’agost. I encara més enllà de rescatar un doble sentit, d’aixoplugar amb alegria indissimulada un estrangerisme o un neologisme, també es torça un terme en cursiva per acollir títols de tota mena, classe i condició social, idioma o art, i desembarquen en ajut de la torturada llengua per subratllar un eventual ús metalingüístic, que és el vaixell nodrissa de tot llenguatge, quan el llenguatge parla del llenguatge. I s’hi obsessiona. I encara es torça i es torça més, fins que les cursives són un bosc de monstres i fantasmes demoníacs. La cursiva es manifesta tan pura i lasciva alhora, tan virginal i prostituta, tan miserable i perversa, que al capdavall palesa el que en essència és la llengua que la pareix: un aiguabarreig de terbolesa i netedat, un pacte arbitrari ple de forats negres i llacunes i buits inexplicables. La cursiva incendia l’ombra més ombra del que escrivim. La cursiva estén una manta immensa sobre el fred del llenguatge. La cursiva calla, no vol ser dita. La cursiva és una dansa quieta.