Democràcia

El que trobo que crida més l’atenció de la inhabilitació d’ahir és el ressò que recullen els mitjans internacionals. Tots, sense excepció, titulen la notícia relacionant la sentència amb el fet d’haver posat les urnes, amb la celebració del referèndum. Després hi haurà els matisos que es vulguin, però aquesta òptica forana de la qüestió resulta capital, perquè, al capdavall, reflecteix el que té de component polític una interlocutòria que fa mans i mànigues, en el redactat, per mirar de semblar penal. La perversió del concepte de democràcia, vici arrelat en el moll mateix de l’espanyola –i que allunya, una vegada més, Espanya del que hauria de ser l’essència de la UE de la qual forma part i que usa per pervertir encara més el concepte–, la trivialització de les idees a través de la burocràcia i el joc brut, la transposició, sense complexos, dels camps respectius dels poders de l’Estat, tot plegat, significa un clar escapçament del que de fet caldria abordar igual que a la majoria de països amb un mínim de civilització i sensibilitat ciutadana, amb un mínim de llibertat ètica, o sigui, bastir el nucli del pensament democràtic amb les eines, la burocràcia, si voleu, per normalitzar-ne la concreció a tots els nivells de la vida quotidiana. Votar és una via lògica, i connatural, a l’ésser humà que viu en una col·lectivitat, però ara això també és punible i, fins i tot, menyspreable i ridiculitzable políticament. “Quien la hace, la paga”, s’ha afanyat a vociferar un alt dirigent de la dreta catalana. “La llei és igual per a tothom”, exclamen, amb un punt de fanfarroneria, polítics i mitjans de Madrid a l’uníson, a pesar que les circumstàncies objectives, com destaquen els mitjans internacionals, apunten a una realitat contrària. Mentrestant, des d’Escòcia s’anuncia un nou referèndum i la comissió de Venècia censura l’Estat espanyol per les pràctiques del Constitucional i fa una acurada anàlisi del que en democràcia hauria de ser la naturalesa d’un referèndum, amb totes les parts obertament implicades defensant una postura i una altra i no demanant una abstenció que envileix l’objecte mateix de la consulta. És evident que, a cada nou pas, s’escindeixen dues realitats cada cop més allunyades i que a Espanya encara resta inèdit l’assoliment ple, efectiu i ver de la democràcia –l’instrument social fefaent d’una idea individual.