LES CENDRES
Quan el destí
Torno a veure, després de molts anys, Soylent Green, que un espanyol que tenia un mal matí va traduir per Cuando el destino nos alcance. En aquest futurista i apocalíptic film, assistim al testament cinematogràfic del gran Edward G. Robinson, un ancià que acaba acceptant la mediocritat de la societat que l’envolta i va a un centre que li practiquin l’eutanàsia. És vell i ha de morir. El seden, el col·loquen en una confortable llitera i, amb els violins de Les quatre estacions de fons, contempla en unes pantalles gegants imatges de la primavera, de les flors i els colors i el cel i els camps engalanats, i es meravella, mentre mor, davant de tanta i oblidada i extingida bellesa.
Quin excels final per a un excels actor, que moriria poc després, aquesta vegada de veritat, suposem també que envoltat de la bellesa i la noblesa que van marcar la seva longeva trajectòria. Ja deia Camus, al principi del seu Mite de Sísif, que el suïcidi és el tema. Que la consciència de la mort, de l’aliena i per tant de la pròpia, s’instal·la en nosaltres i més enllà no hi ha res, no hi ha paisatge ni idea moral que valgui. Tan sols la transcendència que, ara i aquí, vulguem atorgar-li. A ell li interessava, sobretot, la baixada, fosca, atàvica, irremissible, de Sísif turó avall, mentre va a plegar el roc que haurà de remuntar de nou fins al capdamunt de la muntanya. Una condemna física i filosòfica com poques. Els déus són perversos, certament. Igual que els destins. Camus va certificar-ho també a L’estranger, als meus ulls una de les novel·les principals del XX, un llibre que ressuscita els clàssics, els grecs però també Stendhal, i els revesteix de tota la modernitat possible, fins al punt que furga en temes que encara avui, en ple XXI, romanen irresolts.
De tot plegat m’interessa sobretot la fondària amb què cal abocar-se a un tema radical com el de la mort, o el del suïcidi, també des de la creació, que en aquest cas és un mode de supervivència particular a través d’una idea ètica. Quan el meu propi destí vingui a trobar-me, almenys que m’hagi de matar, que no em vegi mort, capcot, dimitit.
Poder almenys jugar uns escaquets finals amb Bergman. Poder contemplar, un instant abans, la puresa d’algun paisatge bell, d’un color, d’algun blanc potser, perfecte. Una mirada còmplice. Un glop per al camí. Una veritat. Una plenitud que, omplint-me, em buidi i m’extingeixi.