Al capaltard

Al capvespre, igual que un vent feble que vingués de mar enllà a terra endins, la ciutat s’afeixuga i podem abandonar-nos a incertes tasques diverses, com la de llegir un llibre, labor que quasi la majoria de mortals han negligit. Mentrestant, quan la tarda agonitza en nit però encara tardeja, un silenci mastegat va estenent-se ça i lla, s’esfilagarsa, per cobrir des del centre del cel tots els racons del cel que poden abastar els nostres ulls cansats del dia, que apilonen, en la bodega de si, les passions i frustracions i vel·leïtats del llarg dia i estan doncs en condicions d’assaborir-les, sospesar-les i dipositar-les en la mar de fons calma del nostre interior, igual que un espill obscur.

Els pardals xisclen mentre volen desesperats a banda i banda, des del no-res cap al no-res, encalçant allò que mai trobaran, com un ideal, o sí, com alguna engruna de brossa en el mapa immens de detalls que s’escampa dessota els seus ingràvids cossos. No pesen gens, gairebé ni es veuen, però plegats s’agrumollen els uns amb els altres fins a compondre un infern negre i informe que es mou, a dictat del vent i dels capricis invisibles dels corrents d’aire, una virtualitat que tan sols ells perceben i conceben.

Gradualment, el cel envermelleix, i l’espectacle dels estrats de tot s’ha anat perfilant igual com s’acumula el temps en els anells d’un tronc enmig d’un bosc que envelleix sense que es noti. Els ocells ara semblen entrar i sortir d’una ingent tela desplegada en l’altitud, mentre cusen alguna figura de forma i colors que hauríem d’endevinar si hi paréssim esment, tot i que ara no és el moment de fer-ho.

Potser més tard, quan a mitja vetlla insomne en la nit tanquem els ulls i en la foscor alguns detalls opacs a la fi se’ns il·luminin, se’ns revelin amb la sola llum que produeix la fosca. Ara de moment únicament tenim la ment de qui sent el lament del capvespre, atuït, esmàtic, sense les tribulacions pròpies del sentiment.

Podem seguir llegint, pontejant la vista del blanc i el negre al roig menstruador del món, que rebota i es redobla en les finestres dels edificis, en les llunes dels cotxes aparcats. Aquesta sobtada lentitud ens clava on som i en el que som com dins una resina ambreïna i mil·lenària. I ens travessa, com va travessar l’agulla la roba que ens cobreix, el capvespre esquarterant-nos. Podria, hauria de, quedar-me així, aquí, per sempre.