Transcendències

Que l’anunci de la data i la pregunta del referèndum de Catalunya sigui un nou pas “històric” en el procés, no hauria de menysprear-se. Al contrari. Que esdeveniments d’aquest calat es vagin enllaçant un rere l’altre ajuden a configurar la memòria històrica d’un país mancat, precisament, de referents polítics on agafar-se per seguir avançant.

En instants transcendents com els actuals, saber concretar resulta quasi imprescindible, i això és el que ha aconseguit l’explicitació del referèndum, que alhora marca l’agenda i la ruta d’aquells que malden per evitar-lo, per interessos econòmics o identitaris. De fet, aquests dies assistim de nou al reguitzell d’insults i amenaces i ironies habituals, quan no a la simple demagògia –com quan diuen que els jubilats deixaran de rebre la pensió en una Catalunya independent; els polítics que etziben aquesta màxima haurien de ser engarjolats per irresponsabilitat i per l’amoralitat que representa l’explotació dels més febles–.

Però en termes generals el procés, davant d’aquells que sacsegen la consciència de la pàtria espanyola, vol ser propositiu i conciliador, com per se implica tot referèndum, una idea de l’avanç, de futur, d’il·lusió, de mà estesa a una solució, enfront de l’encotillament i els compartiments estancs de l’unionisme. No entenc com algú no pot voler una societat millor per als seus fills, a favor de no se sap quin present o quin passat.

D’altra banda, podrem saber si el triomf del no ens aboca a unes noves, però velles, eleccions autonòmiques, un adjectiu, aquest, que en l’Espanya del segle XXI sona tronat i hauria de superar-se. La sola idea de viure uns comicis d’aquesta índole me’n porta a una altra: l’exili. Interior o exterior.

El full de ruta del govern de la Generalitat estava escrit, i s’ha complert, i els ciutadans (tots) que vam votar a les urnes hem de congratular-nos, perquè aquesta és l’essència de la democràcia. Una altra situació seria una estafa, un dèficit denunciable, una autarquia. I aquells que s’entesten a dibuixar un altre escenari, a posar els arbres i els noms al davant del bosc, s’equivoquen de mig a mig, una altra vegada, una més.

Estem davant de la més alta de les transcendències polítiques de Catalunya. I no veure-ho, i no admetre-ho, seria també la més alta de les errades històriques que poden cometre’s avui. El temps ens contempla.