M'assec i escolto

Ara m’assec i m’espero. Obro oïdes i ulls, no fos cas que em perdés algun matís necessari, algun apunt elemental, alguna idea brillant que m’il·lumini. Llegeixo que el dia 1 d’octubre hi ha convocat, per part d’un govern que ha estat elegit a les urnes, un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Llegeixo, escolto, veig, que s’hi pregunta a la gent si volen tenir un Estat propi, entenc que separat de l’Estat on fins ara s’inseria, i que a més a més aquest Estat serà en forma de república, o sigui sense monarquia, que és el que es tenia fins ara. Aquí assegut, m’arriben les paraules, moltes paraules, que s’encadenen les unes amb les altres.

D’entrada, els uns proposen arguments que semblen convence’m: viure en un país on es respecti la llengua en què escric aquestes ratlles, una llengua que compon la naturalesa de la meva ànima i me l’explica i m’explica el món. Viure en un país més ric, on la seva pròpia riquesa s’alimenti amb els impostos, que per primera vegada es queden i no se’n van.

Sembla de sentit comú pensar que aquests diners revertiran en el propi estat del benestar i que podrem gaudir de millors infraestructures, de millors serveis, d’una millor educació i sanitat. Almenys aquesta és la teoria, que per ara ningú ha refutat amb dades fefaents. Viure, també, en un país sense rei, que a mi em sembla una cosa –a falta d’un altre substantiu– anacrònica, hereva de sang d’un altre temps en què la sang manava.

Viure en un país sense exèrcit, un concepte força similar a l’anterior, potser perquè es tracta d’una realitat que et ve imposada i que, atesa la conjuntura en la qual ens ha tocat viure, es revela inútil i filla també de temps pretèrits.

Estaré aquí assegut fins a l’1 d’octubre esperant qui m’aporti algun argument, ni que sigui un, perquè voti no en la consulta. També estic amatent a una sola idea que m’indiqui que per a mi, i per al meu futur, és millor quedar-me a casa i no anar a votar. Tothom és lliure de fer el que vulgui, esclar, i de votar en el sentit que vulgui.

Jo ara parlo del que em diuen els d’un costat i els de l’altre. D’una banda, sento coses que m’agraden. La sola idea de viure en un país sense rei per a mi ja seria definitiva. De l’altra, potser hi ha algú que vulgui, i que pugui, fer-me veure el contrari. Més enllà del soroll i les amenaces. Aquí estic. Assegut i en calma. Sóc tot oïdes.