Reino de Lérida

El president del Govern espanyol ens ha honorat amb la seva presència per a la inauguració, casualment dos mesos abans del referèndum, d’un Parador Nacional al bell mig de Lleida. Va venir, va veure i va triomfar. I va tornar a marxar, no sense abans, envoltat d’un exèrcit de policies i guàrdies civils, recordar-nos fins on pot portar-nos el “sentit comú” i els “esforços conjunts”. Exactament el mateix que va dir el rei Felip VI en la commemoració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

És gratificant pensar que estem en mans, almenys de moment, d’un president de govern i d’un cap d’Estat en forma de monarca borbó que treballen des del sentit comú (en dirien seny si fossin catalans, que sempre ho són una mica quan vénen; fins i tot sa majestat parla en català lluny de la intimitat), per resoldre els problemes “reals”, les preocupacions “reals” dels ciutadans, a pesar que les obstinades dades d’observança de les inversions per part de l’Estat a Catalunya s’entesten a assenyalar el contrari.

No sé què em provoca més arcades, si el paternalisme i la demagògia buida i plana de Rajoy i el monarca o la submissió d’una ciutat com Lleida, governada per un dels seus cosins germans. En això, quant a termes de servilisme, el PP i el PSC van de la mà.

Una cosa és no entendre que el socialisme espanyol i andalús dels anys vuitanta amanit amb un gest impostat de catalanitat i falsa progressia ja no vigeix sinó en l’anacronisme i una altra de ben diferent, i més penosa, és plegar-se als dictats de les sempiternes oligarquies, traint els propis principis i molts dels d’aquells que innocentment encara et voten.

La Paeria de Lleida ha matat i enterrat, d’un cop de ploma esclau i malintencionat, l’esperit del Roser universitari, llavor de tantes coses bones en les dècades posteriors. Un símbol, vaja. Un símbol que hauria d’estar universos per sobre de conjuntures econòmiques i polítiques.

Un símbol per a la perdurabilitat d’una memòria i d’una identitat, d’una dignitat, que ara servirà, entre barres de bar i suites i coixins chill out, per aixoplugar l’ofrena anual de l’11 de setembre a la memòria de la Junta de Paradores y Hosterías del Reino de l’any 1923. I per perpetuar, del passat més passat ençà, una forma de govern que encara ens escarneix amb dirigents que comanden el poble com qui comana un particular regne de taifa.