Zino

En un dinar amb amics molt estimats, en Llorenç Melgosa em sorprèn amb un regal inesperat: el llibre sobre l’art de fumar de Zino Davidoff. És curiós perquè, entre tots els volums que tinc sobre havans i puros en general, aquest em faltava, i en realitat estem parlant de la bíblia dels fumadors de cigars. Mai podré agrair-li prou, ni publicant aquestes breus ratlles agosteres, el favor que m’ha fet, el plaer que m’ha lliurat, que és la millor de les coses que poden lliurar-se a algú. Llegint aquestes pàgines, em retornen, amables, memorables, rodons, exactes, els vint-i-cinc anys que fa que fumo puros, en soledat o en la millor de les companyies. La joia, en el sentit de plenitud dels sentits, que et dóna un bon havà –un Partagàs del 4 de la sèrie D, per exemple, o un Capuleto de Romeo y Julieta– pràcticament res més a la vida t’ho dóna. Podríem aventurar altres profunditats, però són d’un caire diferent. L’havà t’obre una porta a la fidelitat, a l’experiència infal·lible, si quan li lleves la perilla, l’encens amb parsimònia sense que la flama li toqui el peu i aspires pren no sense un punt de certa dificultat experta i et promet dues hores de felicitat. Què hi ha al món que pugui sostenir una promesa igual?

Resseguint les històries de Davidoff al seu llibre, a poc a poc corroboro allò que, a través dels puros viscuts, he comprovat jo mateix per la via de la intuïció: que un puro no es fuma a les fosques, ni al carrer ni a l’aire lliure (que el teu puro no se’l fumi el vent); que un puro a penes és compatible amb res més, quasi ni amb una bona conversa, perquè si està fet de la matèria amb què està feta l’excel·lència, o els somnis, aleshores et sotmet a una reflexió que de tan privada és incompartible, excepte amb el contrapunt d’algun licor poderós, que el pes del fum a la teva gola et reclama. Veus, aleshores, com el puro pellbrilla entre els teus dits, com ascendeix, del cel al cel, el fum blavós, com crepita a tocar de la teva boca salivejant, és l’univers, el teu, sencer en un instant etern. I saps col·locar al seu lloc tot el que s’ha esdevingut i tot el que s’esdevindrà. Coneixes, per un moment, el dring del temps, el silenci que s’amaga rere el silenci. Tot això el Llorenç també ho sap. Perquè hem fumat junts, allà en les fondes sobretaules, les lentes fulles del tabac obscur.