Bond

Torno a la meva primera joventut de sobte, de manera inesperada, gràcies a un diguem-ne regal de Movistar+. Hi ha posat, gratuït i fins al 10 de setembre, un canal James Bond. Vint-i-quatre hores al dia de pel·lícules del 007 sense aturador, una veritable orgia dels sentits i la memòria. Ara puc revisar, perquè sí, per celebrar la llum del dia i el foc del temps, perquè em dóna la gana, els films de l’agent britànic des del primer fins a l’últim, i rememorar les sessions de diumenge a la tarda amb aquell personatge fascinant, que bàsicament tenia dos vicis: les dones i l’alcohol. En les seves aventures, James, oh James, no parava de follar i de beure martinis i tot el que li posessin al davant. Mai deia no a una dona i a una bona copa. Era l’enveja de tots els homes i el desig de totes les dones. Totes, sense excepció. En l’extrem i la hipèrbole del perfil que va donar-li el gran, i únic, Sean Connery, els vicis esdevenien una habitud, una forma correcta de vida, inserida en la plena immunitat moral. Podia fer a cremadent tot el que hem esmentat i més. Podia jugar fort al casino (i guanyar, naturalment!), matar els dolents i els qui ho mereixien, ser irreverent amb l’autoritat, ser esquiu però sempre noble, visitar els indrets més paradisíacs i exclusius del planeta, saber, conèixer, parlar mil llengües i, per descomptat, vestir com mai ha vestit cap home en la història de la humanitat, ni que sigui en banyador. Suposo que Connery va ser el millor Bond, a parer de tothom, perquè, a banda de ser el primer i marcar les línies mestres que després tots han seguit més o menys, va exercir cadascun dels hàbits Bond implacablement, sense remissió possible i sense espai per al remordiment o el titubeig. La missió i la joia de viure. I punt. La resta, en això, són simples aficionats. Pierce Brosnan va ser un memorable Bond, potser perquè tenia clar aquest atansament a les arrels, enterrant els excessos cínics i massa humans dels tres predecessors que el separen de l’original, i també perquè ningú com ell ha vestit, s’ha mogut, ha empunyat una pistola i ha mirat. I Daniel Craig ha fet surar, minuciosament, la part fosquíssima que amaga els monstres, i els morts i les mortes, de Bond. “I never miss”, diu James a Elektra King abans de foradar-li d’un tret el cor. No fallar mai. No enyorar mai. És cert. Ell mai ha de fallar-nos.