Quim Capdevila

Ha mort Quim Capdevila, un dels darrers intel·lectuals, en el sentit més clàssic del terme, de les terres de Lleida. Ell va ser el meu director de tesi fa quatre anys, quan va acollir-me amb els braços oberts, va descobrir-me la part més amable d’un món, l’acadèmic universitari, que sempre he trobat un pèl endogàmic i enclaustrat, i va obrir-me tantes portes com tan sols el més profund dels coneixements pot obrir, amb l’elegància de la complicitat i el respecte. Perquè el Quim, el professor Capdevila, s’encarava, implacable, a la saviesa des de la humilitat de qui coneix un passat i un present que han de servir-nos per pensar, per viure i per sentir, davallant fins als més petits detalls que al cap i a la fi conformen l’arquitectura del món. Amb aquell entusiasme subtil, que era tan seu, pels noms, les dates i els llocs rars i els comuns, amb aquella pausa serena que et feia redescobrir l’eternitat d’un instant quotidià, amb la parsimònia de qui ha sentit el dring del temps vibrar dins de l’ànima i parlar-li a cau d’orella, quedàvem al bar del Rectorat, que a mi tants records em portava de vint anys enrere, o a La Cova, o al voltant d’una taula, i parlàvem de tot i res, de cultura, d’escriptura, i de la gestió de l’art i de la gestió de la vida a través d’aquest art. O de mitjans de comunicació, un dels seus temes, que embrancava amb l’espontaneïtat de qui ha navegat per moltes mars tèrboles, per relligar-ho naturalment amb la filosofia i l’assaig i les ganes de viure, de veure i de repensar-ho tot a partir del que ja ha estat pensat i ha de ser après. El Quim era un mestre, com deia, clàssic, que defensava a capa i espasa el retorn tranquil i fondo als llibres, a la lectura de la lletra petita, i creia a ulls clucs en el trencament de les superfícies i les lleugereses, que podies veure, interlocutor atent, en els plecs de la seva expressió quan abans de respondre’t reflexionava i la seva mirada es clavava en algun punt de la seva consciència per tot seguit esclatar en un riu de paraules il·luminadores, sovint rere una rialla de nen entremaliat a qui agrada encendre algun foc per propugnar la seva petita revolució. I ara és mort, la mort sempre tan fora de lloc, tan inoportuna i fastigosa, als braços del Quim encara més. Han restat pendents tantes cerveses, tants àpats, tantes paraules. A mi em queda el meu agraïment, el seu escalf, per seguir encetant els camins que ell va descobrir-me.