El principi

Vaig estudiar, en les meves joventuts, filologia hispànica. Em fascinava la literatura espanyola, la melodia del Cantar de mio Cid, de les estrofes d’Espronceda, Bécquer i Machado, la Bernarda Alba de Lorca, els articles de Larra, la imatgeria resplendent de García Márquez. No entenc per què se l’anomenava hispànica, quan de fet l’única llengua que tocàvem era l’espanyola, no pas les altres de la península Ibèrica, si fem cas de la delimitació territorial romana. Perquè en aquesta Península hi ha, avui, quatre nacions: Catalunya, País Basc, Galícia i Portugal. La nació espanyola, com a tal, no acabem de prefigurar-la ni d’identificar si no és com una metonímia estranya, hiperbòlica i forçada d’un concepte ancestral, ja del tot anacrònic, de l’imperi que allargassava, en forma de marca, el centralisme castellà, de Castella, on encara avui dia radica l’essència de la idea. Això, i la voluntat de tenir els dos peus entaforats a les Amèriques, podria ser el motiu pel qual a aquella filologia se la denominava hispànica. Els de la meva generació, nascuts a les acaballes del franquisme, encara arrossegàvem en els estudis el llast de la censura cap a tot allò que fes tuf de català. Ni els mestres estaven preparats per oferir un ensenyament natural en, o sobre, aquesta llengua, ni les autoritats pertinents estaven gaire per la labor. Així que alguns vam haver d’aprendre-la per la via –gloriosa, d’altra banda, si se’n té la vocació– de l’autodidacte, aquell que a poc a poc, en silenci còmplice amb un mateix, conquista un nou món amb Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, Maragall i Espriu, Martorell i Oller, Rodoreda i Sales. Els pronoms febles, les geminacions i els accents oberts. Els dialectes. I tota la immensa cultura d’una cultura enterrada sota la pols que altres cultures més riques, poderoses i perverses van anar tirant-li al damunt, per a vergonya de la semàntica primigènia que s’arrela en la paraula mateixa cultura. Per tot això, aquest és el meu darrer article com a ciutadà espanyol, passi el que passi diumenge. El trencament ja s’ha produït, en el meu interior. Jo ja he marxat, com milions de persones a Catalunya. I ara, colgat el ressentiment, el victimisme, la befa i la gasiveria, és l’instant en què deixem de parlar i fem. Fem un nou país, sense rei ni exèrcit, sense imperis ni falsedats. Un país digne de la història de la llengua i la literatura que l’han creat i el representen.