Un lugar en el mundo

La primera vegada que vaig veure Federico Luppi en una pantalla va ser l’any 92. Jo estava assegut en una butaca de l’avui CaixaForum de Lleida i veia Un lugar en el mundo, bocabadat, perplex, emocionat i a marxes forçades esperançat de viure una vida que tingués com a mínim la mateixa dignitat, els mateixos principis sostinguts contra el temps i les conjuntures i el trepig aliè, que aquells personatges que vivien, pensaven, sentien, s’expressaven i es relacionaven en mig de la llum meravellosa del cine. José Sacristán, Cecilia Roth i Luppi, tots tres en el paper de les seves vides, al llindar d’una equació personal que tan sols es dóna en algunes persones, en alguns artistes, i la majoria de vegades en cap artista, en cap persona. Després, en el meu imaginari individual, van venir Cronos, la primera pel·lícula que dirigia un tal Guillermo del Toro, tan diferent de l’anterior del mestre Aristarain i alhora tan perfecta en la composició d’un personatge que rebia la pell, els ulls, la veu, el gest, d’un actor en estat de pura gràcia. I tot seguit Martín (Hache), una altra obra mestra amb tres actors instal·lats en el 10. Luppi, en totes, i en tantes altres, era el cos i l’ànima d’aquell magma complex, enlluernador i alhora ple de matisos i de penombra i de silencis i de saviesa traçada a cicatrius per la paüra en la pell de l’interior de totes les coses. Com podia, aquell home, passar per aquesta superfície amb naturalitat mentre obria un precipici cada cop que aguaitava en la pantalla, conscient –el personatge i ell mateix, esclar– dels viaranys obscurs que connecten el paradís i l’infern, la veritat i la manera de cuinar-la i menjar-te-la, sovint allà en els paradisos artificials? Luppi era, més que un actor, un art en si mateix, i per tant una manera de concebre el món, la vida. Ens va mostrar, en les seves màscares sense màscara, les portes per endinsar-nos, des d’uns principis, cap a la forma més encertada, més intensa, d’interpretar-los, de posar-los en pràctica més enllà d’allò que la por aconsegueix en la majoria d’ésser humans, més enllà de cotilles, apriorismes o demagògies. Va ensenyar-nos a pensar i a estimbar-nos, el somriure enmig de la cara igual que una creu agnòstica, per fe elemental, per la bella obstinació de qui reincideix, perquè sí. Va clavar-me en la carn del món, va assenyalar-me el lloc just. En el mapa secret del dolor i l’alegria.