Todos a la cárcel

Rebo, els darrers dies, diversos correus d’escriptors amics de l’estranger. Tots molt preocupats, ara, per allò que passa a Catalunya i a la nostra actual i estimada i vella Europa. Dic “ara” perquè “fins ara” no n’havia rebut. Es tracta, ras i curt, d’un símptoma més que en efecte el president Puigdemont i els seus consellers a l’exili han aconseguit allò que sempre havíem perseguit i que, en el fons, sempre ha sigut: convertir la independència de Catalunya en un fet social que es fonamenta en els més elementals drets humans, en la més elemental de les idees de la democràcia. La democràcia, aquell pal de paller de la nova Europa. Tots els mails que rebo, però, tenen un denominador comú: la perplexitat per les informacions que els arriben d’un Estat espanyol que reacciona a la voluntat popular amb violència i presó. Alguns escriptors amics ja coneixen les guerres i la mort i la sang i la repressió que va suposar la independència dels seus respectius països, però no per això deixen de sorprendre’s davant la situació en una Europa que es vol evolucionada i lliure. El cas precedent d’Escòcia encara els, ens, descol·loca més, com la primera reacció de la justícia belga davant la disjuntiva del Govern –repetim-ho, legítim, per elegit a les urnes, i ara cessat per fosca imposició aliena–, tot un plegat de reaccions que tant disten, per desgràcia i per a tristesa de qui subscriu aquest text, de l’esquerra espanyola, còmplice de l’autarquia d’un Estat que ara ja sabem tots els europeus no té res, res, de democràtic. Un Estat sense separació de poders. Un Estat poruc i en mans d’unes elits que per la via que calgui maldaran per imperar. Les idees, i els drets, s’han esvaït del tot d’aquesta Espanya ja irremissiblement trencada, perquè, com miro d’il·lustrar als de fora, ja no hi ha volta enrere i la independència catalana,

de facto

, i més enllà de declaracions institucionals, ja s’ha produït en el cor i en el cap de milions de catalans. La bretxa és inguarible, no es pot cosir i molt menys cicatritzar, siguin quines siguin les conseqüències. L’Espanya del 78 està morta i enterrada, i fins que no trobem la porta per penetrar en un referèndum legal aprofundirem la negra nit democràtica que ara patim cada matí quan ens llevem. Aquest sentiment que allò que he votat i decidit està empresonat, menystingut i vexat no marxarà mai. Tots, avui, estem a la presó.