Mortadel·lo i Filemó

Em veig a mi mateix, el nen que llavors era, a finals dels setanta, a la cuina de casa, menjant l’esmorzar que m’havia preparat la padrina abans d’anar a escola, al col·legi Episcopal de la vora, i fullejant un tebeo. Rient, de vegades fins i tot plorant de tant riure, i obrint a poc a poc els ulls davant d’aquelles vinyetes plenes de colors, de frases i mots estranys com “córcholis”, “zángano”, “mequetrefe” o “merluzo”, d’aventures i països impossibles, amb dos personatges que, i aleshores encara no ho sabia, eren una pura paròdia de tot, dels films i novel·les d’espies de l’època, de la política, de la societat cutre i endarrerida i tancada a l’Espanya del franquisme i postfranquisme, l’era de la fam (mortadel·la i filetó) i fins i tot un homenatge a Sherlock Holmes i Watson. Filemó, en les primeres edicions, també porta barret i fuma en pipa, amb un nas enorme que amb els anys seguiria sent enorme però no tant. Quan era petit, com de gran, odiava dibuixar, aquesta mania que encara avui conserven a totes les escoles (la de fer dibuixar i colorejar als nens), però la tècnica que vaig assolir amb la figura de Mortadel·lo vorejava la perfecció, en definició i en temps d’execució. O sigui, era l’únic que he sabut dibuixar en ma vida.

Amb els anys, i després de tres dècades, l’aparició del meu fill va dur-me a rescatar de les golfes els meus Mortadel·los, que formaven piles. I els records d’aquelles lectures i eternes relectures també de cop s’apilonen, els matins a la cuina, les tardes perdudes, els diumenges guanyats al temps, mentre descobreixo anotacions a peu de pàgina: escrivia amb un boli blau paraules que sonaven igual, que rimaven, mots ignots, frases que em devien fer gràcia. I m’adono que, probablement, dec el meu ofici d’escriure i llegir a aquells Mortadel·lo i Filemó dels setanta i principis dels vuitanta, per aquella passió per la lletra precisa i la imatge detallada fins a l’obsessió, pur enginy d’un geni anomenat Ibáñez, que ara, als seus vuitanta anys, en compleix seixanta amb els seus personatges intactes, igual que un miracle, afermats en ple segle XXI encara amb tuf de postguerra, de misèria, cercant, en les rialles, una mirada nova de compassió i misericòrdia. Perquè no hi ha més puresa, res és més digne d’elogi, que allò que encén la rialla d’un nen, que és el pare de l’home.