Sísif en dilluns

Els dilluns són especialment odiosos per una colla de motius. Per exemple, l’ànsia generalitzada d’omplir mails i whats a la recerca d’una bona planificació setmanal, una allau de feina esclatant que arriba i es posa sobre la nostàlgia del cap de setmana passat i enterrat. Dilluns, que hauria de ser un dia tranquil, lent, de retorn pausat cap als vaivens de la quotidianitat laboral, esdevé una jornada de feina sobtadament frenètica, com si tothom volgués recuperar els dos dies previs perduts en un suavitzant no-res. Ara es veu que també és el dia per robar i espoliar museus, a l’empara de la nocturnitat, la desraó i la violència, implícita o explícita, de la policia, tant catalana com estrangera.

Si se’m permet el salt teòric, el procés també es troba en ple dilluns, en plena fase de recapitulació, entaforada a les portes d’un enèsim escenari de final imprevisible, o previsible, si ens atenim al possible déjà vu del 155, o el dia de la marmota: a cada cop d’urna, un nou cop policial, judicial i polític. Un etern retorn a la humiliació, el menyspreu i l’autarquia. Deia Camus, en el seu memorable El mite de Sísif, que el que realment li interessava en la condemna al perpetu retorn era el moment en què el reu dels déus havia deixat l’immens roc al capdamunt del turó i ja baixava, alliberat de tal càrrega, per recollir-lo de nou a baix i tornar-lo a pujar. Aquells instants de pensament, de captura racional, són els mateixos en els quals els independentistes ens trobem ara mateix: hem escalat una muntanya molt alta, hem dinamitat esperances i ara ens disposem a santtornar-hi, fins a la darrera nit dels temps.

Potser en aquests moments de parada abans de l’imminent esprint de l’il·legal 21-D –pel qual el president del Govern espanyol ja hauria d’estar també cessat, multat o a la presó–, faríem bé de revisar els errors comesos per un govern al qual va faltar coratge i planificació, evitar els ancestrals excessos del victimisme, i del servilisme ingenu respecte d’una UE que en pura lògica està desapareguda, i assumir a les clares que hem perdut una oportunitat històrica que difícilment tornarà a repetir-se.

N.B.: Gràcies, senyor Ros, per haver donat suport, vostè i el partit que presideix, al 155 –ara i, segons diu el seu cap de Madrid, després del 21-D, segons quins siguin els resultats–. Els lleidatans, i els catalans, mai ho oblidarem.