Excepcionals

Les persones que han fet avançar la societat sempre han tingut un perfil d’excepcionalitat, és a dir, que s’han mogut contra la societat, o al marge, o allà en els límits de les convencions, segons la conjuntura els ho permetia més o menys. En aquest darrer cas, podem pensar en escriptores insignes com Emily Dickinson o Sylvia Plath, que calladament creaven la seva pròpia revolució, una de molt particular i sigil·losa, d’aparences intransferibles però que amb el temps s’han revelat multitudinàries, icones d’una manera de fer, contra tot i tothom, i de pensar i de sentir i de rebel·lar-se davant els cànons, en tots dos exemples amb costos biogràfics altíssims. A vegades, com saben tan bé les religions, en el sacrifici d’un hi ha la redempció de tants.

Un dels exercicis que millor ha après el sistema per perseguir i anihilar les excepcions consisteix precisament a adoptar una actitud comprensiva, paternalista, i deixar un cert marge a la iconoclàstia perquè es deixondeixi, assumeixi com a pròpies totes les postures que més li plaguin, les exhibeixi fins a certs límits i, a la fi, sigui fagocitada implacablement pel mateix sistema contra el qual en teoria brega i s’esgargamella. A poc a poc, totes les excepcionalitats s’han vist engolides per les més altes de les convencions econòmiques i tradicionals, de manera que avui veiem un polític de Podemos igual o menys revolucionari que un de Ciudadanos. Més enllà dels gestos, de facto no s’aprecien ja gaires diferències. Les dones ja han assolit la plena igualtat –treballen i voten–, s’ha desterrat el racisme i l’homofòbia –els homosexuals fins i tot poden casar-se i tenir fills, a major glòria de l’arbitrarietat social–, tenim cura dels pobres i dels intel·lectuals d’esquerres... Avenços indiscutibles que la realitat més crua dia rere dia s’obstina a contradir. Fins i tot una autèntica revolució ideològica i social com la darrera catalana, en forma de rebel·lió, ha quedat, de moment, esclafada pel sistema i per aquells que tan interessadament la sostenen.

A pesar que són, perquè han de ser-ho per ser, una minoria, els i les excepcionals existeixen per modificar el que s’enquista. Allà, en les fronteres, en els marges, en els clots, en les ombres, en la raresa, es cou una veritat que tard o d’hora serà revelada. Tota excepció representa un alliberament.