LES CENDRES
La decadència
Un partit residual a Catalunya governa Catalunya des de Madrid. El president d’un Govern d’un Estat que practica sistemàticament el plasma en les seves compareixences davant la premsa prohibeix una investidura telemàtica del seu homònim a la Generalitat. El partit d’aquest governant, amb una immensa, i inèdita en l’Europa actual, llista de corrupció explícita a tots els nivells i mitjançant una xarxa de màfia organitzada, resta impune davant la llei mentre en el mateix país existeixen, per primera vegada des de la dictadura, presos per raons polítiques, ideològiques, morals. Tots els partits de l’esquerra tradicional callen davant aquesta situació, quan de sempre s’havien omplert la boca defensant causes foranes d’arrel molt menys evident que la que tenen a tocar de casa seva. Potser aquest és el problema de la progressia: una idea se sosté molt millor des del sofà de casa sempre que el coixí al sofà sota el teu cul no trontolli. L’Espanya que havia d’ensorrar-se amb la revolució dels somriures n’ha sortit reforçada; la Constitució espanyola, incòlume, amb més futur i vigència que mai; el discurs de l’Estat de múltiples i folklòriques plurirealitats, refermat per la faramalla de sempre. Fins i tot els pares de la Constitució advoquen per una “reforma territorial”, un concepte sota el qual, de tan ambigu, hi caben tots aquells que imposten el gest de la responsabilitat per, al capdavall, no canviar res per deixar-ho tot igual, especialment el seu patrimoni i la seva indigna en democràcia preponderància.
És obvi que l’independentisme no ha sabut derrocar aquests murs. Potser no ha pogut, això podem discutir-ho, però no n’ha sabut. El procés s’ha encallat, de moment, en una proclamació “simbòlica” –un terme que ja hem escoltat unes quantes vegades, per a vergonya de qui ens governa: la majoria dels catalans no volem símbols, volem fets– i l’esvaïment d’una oportunitat històrica a raó d’una “amenaça” que, francament, sona ridícula per ja sabuda i conscient. Hem estat víctimes, un cop més, de la covardia i del paternalisme d’aquells que haurien d’acomplir els mandats populars. Confiar en la revolució és confiar en la gent i en el pes de la consciència de cadascú. Jo no vull ser “protegit”: m’assisteix el dret de la meva llibertat a ser i fer el que jo decideixo. Que aquest nou govern de la majoria republicana estigui a l’altura, com no ho va estar l’anterior.