Poirot

La darrera adaptació d’Assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie corrobora la fatal decadència en la qual s’ha abocat Kenneth Branagh, autor d’obres molt meritòries com Els amics de Peter, En el més cru de l’hivern i, sobretot, Molt soroll per res, una de les millors adaptacions al cinema d’una obra de Shakespeare, Welles i Olivier a part. Branagh, però, també ha destrossat Hamlet i Frankenstein, portat per allò que els crítics ja van censurar-li des dels seus començaments: una egolatria desmesurada que sempre ha llastat el seu indiscutible talent, sobretot com a director i com a bregador de les essències obscures de l’ànima sobre l’escena. Poirot és un personatge genial, per extraordinari, fora del comú, i els tics que el caracteritzen i li han donat la memorable fama per sempre, els típics d’un dandi elegant dotat d’una intel·ligència i una dissimulada sensibilitat, són precisament els que el situen en una frontera que el fa brillar al caire del precipici, que és just on cau Branagh al projectar-hi la seva pròpia megalomania. I Poirot es mou als antípodes, perquè la seva rara peculiaritat rau en la discreció, el gust per les coses petites i perfectes, pels detalls més insignificants, per l’obstinada cerca de la perfecció artesana en un món hostil, brut i imperfecte.

No hi ha dubte que el millor Hercule Poirot de la història, qui millor ha expressat el cos i l’esperit tan infantil i tan madur alhora, és David Suchet, en la sèrie i els telefilms consegüents, a pesar també de les extraordinàries interpretacions d’Albert Finney i Peter Ustinov, dos genis que no obstant deixen surar potser massa la seva genialitat a l’hora de posar-se en la pell d’un personatge que vol una subtilesa, una precisió, d’escalpel.

Pensem que durant molts anys les novel·les d’Agatha Christie, juntament amb els premis Planeta i algunes col·leccions de mitjans de segle com les de l’editorial Juventud, eren les úniques lectures que sovintejaven a les cases de l’Espanya franquista. Poirot, doncs, serva en molts sentits l’essència d’un imaginari col·lectiu que té a veure amb la llibertat de la raó, el paisatge de la bellesa i la justícia, poètica, diríem, que combat la lletjor que sempre surt a la superfície de cadascun de nosaltres. Veient un bon Poirot, llegint encara Agatha Christie, sentim l’alè de la infància tan clarament que fins i tot sembla real. I ver.