Pàmias 80

Ahir Jordi Pàmias va rebre un homenatge en motiu dels seus flamants 80 anys, un acte que se suma a altres reconeixements que el poeta de Guissona ha rebut al llarg dels darrers lustres, tot i que aquest té un gust diferent. Vuitanta anys és una xifra fins a la qual pocs poetes s’enfilen, potser perquè tendim a portar una vida de moral desordenada i salut minvant, de tant com la maltractem (si se’m permeten la broma i el maleït tòpic). Pàmias abandera potser la tendència contrària al dictamen de l’autocàstig. Ell ens ha ensenyat, entre tantes coses, a estimar. A estimar en general. A estimar-se a un mateix i cuidar-se. A estimar l’ofici, après a còpia d’anys, hores, minuts, asseguts amb llibres a les mans i bolis i llapis i llibretes i diccionaris i proses i versos, molts versos, propis i aliens, sotmesos implacablement a l’arrasador de la moral i del sentit comú, a la veritat, a la bellesa, en un vaivé sentimental que dóna i rep, i es va transformant a l’uníson, fluctuant amb el temps, igual que un ritme de clepsidra. Ja no sabem d’on prové la magnitud de l’estètica que hem triat per llegir i escriure i viure i on acaben els nostres principis i s’enceta una transcendència que cada dia que passa es fa més i més imprescindible.

I amor, també, als altres, en forma de generositat perpètua, uns dies dins dels quals s’obre una escletxa quan cal per dirimir una idea i compartir-la, o compartir una música, o un vers, o un títol memorable, o una sobretaula tranquil·la i plena de salts d’un nom a un altre, en la llarga llista de noms que es queden i d’altres que, malauradament o gràcies a Déu, se’ns en van de la memòria, tan capritxosa sempre, i tan sàvia. I tampoc oblidarem l’amor al país, insubornable, ja d’antic i atàvic, i l’amor a aquesta nostra maltractada, menystinguda i superba llengua, la dels nostres avantpassats, que ens parlen a crits des dels seus llibres i des dels records d’uns temps que per força i per responsabilitat hem de millorar. I l’amor a la terra. Estimar la terra, el teu passat, els teus morts, la teva infància, els paisatges que van forjar-te a ferro, tot allò que prefigura, silent, el teu futur. Tot això hem compartit amb el mestre Pàmias. I tot això que seguirem compartint, en la complicitat del temps. Amb ell, hem après a estimar el temps. A estimar.