Tres Felips

A

El Crist crucificat, un quadre del 1630, Velázquez pinta un Jesús ja mort, però prou rígid com per estar encara en aquella transició, mig somni, entre un món i l’altre. El rostre del Crist impressiona per la mateixa definició del traç que també sura de la resta del cos, s’aixeca sobre la tela i sembla agafar un relleu impropi de l’època. El fons són, ras i curt, una creu de fuster, meticulosament elaborada, i un teló negre, que en conseqüència subratlla l’emergència de la figura del fill de Déu. Velázquez, es diu sense seguretat, va pintar-lo per diluir sospites que el col·locaven proper al judaisme i que, amb aquesta obra, va allunyar d’una vegada. El quadre va passar-se vora un segle al convent de San Plácido, a Madrid, per una història curiosa: Felip IV, que com se sap tenia certa predilecció per les monges joves, va insinuar-se una vegada i una altra a una novícia d’aquest convent, que desesperada va acudir a la priora. Aquesta va ordir una trama perfecta. En una de les visites, l’insigne rei va trobar-se la tendra monja en un taüt, envoltada d’espelmes. Sentint-se culpable d’aquella mort injusta, de la qual sens dubte era responsable, va regalar al convent el quadre de Velázquez, per expiar els seus pecats. No sabem si va aconseguir-ho. Molts anys més tard, a principis del XVIII, un marquès regalaria, a compte dels favors que el nou monarca espanyol li havia ofert, el quadre que havia heretat d’uns parents a París. El nou reu es deia, una altra vegada, Felip. Felip V. El del Decret de Nova Planta, a qui anomenaven, ironies del destí, l’Animós. El Crist de Velázquez va anar a parar finalment a un incipient Museo del Prado, on segueix exposat, per a major glòria de l’imperi i de la religió que abandera.

A l’homònim, i borbònic, successor dels dos Felips, el VI ja, podríem regalar-li avui el famós quadre I tenia cor! (també conegut per Anatomia del cor o L’autòpsia), d’Enrique Simonet, que el Prado va cedir fa quasi una centúria al Museu de Màlaga. El Crist de Velázquez, clavat amb quatre claus, a la manera del Concili de Trento, no té a penes sang, en una mort neta, pura, i la suposada prostituta del llenç de Simonet tampoc. Tractant-se d’un rei d’estirp homofílica, i de sang blava, al qual agraden les morts netes, I tenia cor! segur que el plauria. Tot i que no hi ha autòpsia que delati la brutícia de l’ànima.