El padrino

Torno a veure, per enèsima vegada, la millor pel·lícula de la història del cinema, El padrino, aquest cop d’una forma que mai havia practicat abans, tot i que sé que molts bojos d’aquest film ho fan de tant en tant: les tres parts seguides i en versió original. Són més de nou hores i cal, en la teva devoció, estar en possessió de les ganes, la fe i el gaudi exquisit de cada instant, que d’altra banda ja et saps quasi de memòria. Però tant se val. Cada visionat t’aporta matisos nous, noves ombres, nous plecs a partir d’un guió que funciona talment un rellotge d’alta precisió eterna, i el fet d’embarcar-se en una marató d’aquesta magnitud, no només física sinó també psicològica i estètica, et produeix un plaer intel·lectual i emotiu semblant al que pot provocar abandonar-se a un Tolstoi superlatiu, a un Shakespeare oceà, a un Bach elevant el mal infernal fins a la divinitat humana. La mateixa immensitat de l’art que t’aixopluga en aquells allargassats moments, com si fossis un peça ínfima d’un engranatge invisible de tan sobrehumà, aquell estremiment davant una idea concreta de l’absolut, com volia Kant, et serveix de consciència tant per disfrutar de la teva petitesa cofoia com de la sublim transcendència a la qual t’aboques sempre, ni que sigui inconscientment. El padrino és Shakespeare i és Èsquil. Tot ho projecta i tot ho conté. La vida mateixa, vista des d’una perspectiva general, fins al pla curt d’un gest, d’una mirada (la d’Al Pacino, potser l’actor de la història que millor mira), o les transicions entre aquests dos estadis de l’esperit pintades, amb sentit figuratiu i anatòmic, amb una elegància parsimoniosa, de paraules lentes i impactes violents, que s’encavalquen fins a un final clàssic, clàssic perquè és allà on les coses, la humanitat, nosaltres, tu i jo, l’ahir atàvic, el present inassolible, comencen. En els darrers plans de la tercera part, després de la mort de Mary, la filla de Michael Corleone, podem lliurar-nos al concepte mateix del dolor i del temps i del fet de viure i sentir: el crit silent de Pacino, els balls amb les dones de la seva vida, la seva mort, de vell, al jardí sicilià, i la música. I podrem tenir, aleshores, una vaga sensació d’haver experimentat la Bellesa, i per tant la Veritat, com deien els antics. Posseir-la, fugaç, a les entranyes. Què més es pot demanar, a aquesta vida meravellosa.