Segon origen

Fins a la polla. Fins als collons. Fins a la fava. Fins als ovaris. O, deixant de banda el llenguatge sexista, fins al capdamunt. Prou. Així se senten dos milions llargs de persones avui a Catalunya. O molts més, si comptem les noves generacions que encara no han pogut expressar el que pensen a les urnes. Si considerem que el procés de la independència de Catalunya estava concebut en moviment de pèndol, després d’un estira extrem culminat en la proclamació, i un arronsa posterior en forma d’entomar les decisions judicials –o sigui, polítiques, perquè en la democràcia espanyola és el mateix–, i buscar aixopluc davant dels abusos a l’exili, ara s’obre l’escenari del segon origen, parafrasejant un escriptor lleidatà, l’instant en el qual l’Estat ha estirat la corda fins a l’enèsima i intolerable angoixa escanyadora i autoritària, abusant fins i tot del dret internacional i de les complicitats policials europees, i abusant de les lleis internes per empresonar, i privar del seu temps i la seva llibertat, gent l’única culpa de la qual ha estat implementar un mandat democràtic.

Dic segon origen, segon començament, perquè això és el que ha succeït amb el sobiranisme el cap de setmana: la inèrcia del pèndol ha tallat les ferides encara obertes i les ha fet sagnar, ara ja sense cap mena de conjuntura que emmascari, simplement per castigar seguint els dictats de la venjança i la coacció física i psicològica, igual que en règims anteriors. La violència, sobretot en els jutges més alts a Espanya, es du a les venes, al cervell i a la cartera. I aquesta sagnia incomprensible comporta, primer, un reagrupament de l’independentisme, perdut les últimes setmanes davant estèrils i denunciables debats interns i impotent sota l’ariet del poder; segon, una, ara sí, internacionalització del conflicte com mai abans, via Alemanya i Regne Unit, aixecant molta polseguera en la flagrant violació dels drets humans; i tercera, un esclariment del camí a seguir, que no és altre que el que s’haurà de construir, es vulgui o no, al voltant de la figura de Puigdemont, el president escollit, exiliat i empresonat. En la voràgine dels darrers dies, com en aquell Estatut escapçat, Alemanya i Espanya han inoculat sense voler-ho la llavor d’un nou inici, ferm, cap a la constitució d’un govern i d’una república. La resta pertany a un passat que la primavera catalana ha començat a enterrar.