Bach

Anem al Palau de la Música Catalana a sentir Bach. Jo no sóc creient, però no se m’acut una manera més sincera d’honorar la Setmana Santa que assistint a la seva Passió segons sant Mateu, que originalment va estrenar-se a Leipzig un divendres sant de l’any 1727. Bach, el millor músic de la història, intèrpret de la veu de Déu entre els homes (i no pas, com sabem, aquesta eina atrotinada, fosca i anacrònica anomenada església catòlica), incomprensiblement va caure en l’oblit fins que un tal Felix Mendelssohn va recuperar-lo, un segle després, per a joia de les generacions posteriors, i ja per sempre. “Sense Bach, la teologia no tindria sentit; la Creació seria fictícia; el no-res, peremptori. Si algú ho deu tot a Bach és sens dubte Déu.” “Sense Bach, Déu quedaria disminuït, seria un individu de tercer ordre”, deia Cioran en les seves famoses màximes a propòsit del Cantor.

No faré aquí una ressenya de la memorable versió amb què Marc Minkowski i els seus Les Musiciens du Louvre van delectar un Palau rendit, estabornit i sublimat al final de la sessió. Per això, podeu llegir la crítica que va regalar-nos a les pàgines d’aquest diari la setmana passada Josep Grau, que amb la saviesa habitual ens feia entendre la pell i l’ànima de l’obra i l’aparent minimalista manera, que al final esdevenia exacerbació dels sentits, amb què l’orquestra i els escarits cors van anar bastint una Passió monumental. L’esquelètica concepció inicial va anar donant pas, amb obstinada resolució, a tota una segona part d’una fondària demolidora, cada cop més eixamplada, fins a enfilar-se al capdamunt en un final compacte, rodó, i d’una calidesa insòlita. En mi, Bach sempre acaba exhalant-me aquesta calidesa, com si la transcendència que hi busco, l’expressió de la Bellesa i la Veritat pures, tinguessin la faç d’un déu possible, d’allò que no podem anomenar però que fa encaixar tantes coses invisibles i necessàries per viure. Sentir, escoltar Bach, i sentir i percebre Bach, la seva respiració, que va i ve, elegant o abrupta, intel·lectual i sensual, complexa i a voltes gairebé infantil, tan esgotadora i alliberadora físicament també, és una de les principals experiències a les quals una persona pot, ha de, sotmetre’s en el seu pas per aquesta vall de la vida nostra, tan curta, tan ínfima, i alhora tan extrema i inabastable. Pietat, Senyor, mira les meves llàgrimes i l’amargor del meu cor.