La Boscana

La Boscana és el nom d’un restaurant lleidatà, a la carretera de Bellvís, que ostenta una estrella Michelin. Aquesta distinció, que per a alguns no significa gran cosa i en canvi per a molts d’altres és indiscutible garantia de qualitat contrastada, en el cas de Lleida resulta especialment significativa. Només tres restaurants de la província (amb Malena, de Gimenells, i Fogony, de Sort) han merescut l’estrella, i és estrany que a la capital no n’hi hagi ni un. O potser no tant. Potser Lleida ciutat, i els seus habitants, encara no estiguem preparats per a una cuina d’avantguarda, i cara (cara, segons com es miri; jutgeu si no els preus d’alguns restaurants que es dediquen tan sols a brasa). Potser que els lleidatans siguem, en general, els catalans més conservadors hi tingui alguna cosa a veure, poc o gens donats com som a les novetats, tan donats com som a la tradició i les coses i persones “de tota la vida”, tant se val la forma en què treballen: sospesem la qualitat en funció de la quantitat i del temps. Aquest fet també explica, amb honroses i heroiques excepcions, la manca quasi absoluta de dinamització empresarial capdavantera que existeix a la capital en particular i a la província en general. Si seguíssim, doncs, l’exemple de La Boscana, amb una inversió de diners i persones i talent i molta fe, tal vegada les conjuntures començarien a ser-ho i marcarien tan sols un instant en la cadena del temps, i no serien, la mediocritat i la por i l’encasellament, elements essencials en la cultura de Lleida. Ja el mateix terreny on s’ubica el restaurant sobresurt igual que un oasi enmig del desert, metàfora que quasi no ho és, de tan literal, i l’aposta que trobem en els menús de la carta convida a l’optimisme, una sàvia i calculada barreja de tradició i modernitat. La llista de plats promet, però després, un cop a taula i tastant-los a un ritme allunyat dels compassos quotidians –el dinar com una experiència iniciàtica–, corroboren i a poc a poc superen en matisos i fondària les esperances que el comensal hi havia dipositat a cegues abans d’anar-hi per primera vegada, com era el meu cas dies enrere. Posar-te a la boca un llamàntol o un colomí que ha passat per les mans de Joel Castanyé i el seu equip és abandonar-te a una allau dels sentits, a una intensitat i una excel·lència inèdites a la nostra terra eixuta. Que s’escampi arreu, aquesta felicitat.