De lletres

Les fades, els petits monstres, de les lletres van començar a dansar davant dels meus ulls als tebeos de Mortadelo y Filemón, a la cuina, amb el xocolate desfet de la padrina i els matins grisos de Lleida d’abans d’anar a col·legi. A peu de pàgina anotava paraules atzaroses que em sonaven bé, que tenien consonants parentes llunyanes, vocals que rimaven, paraules estranyes. Després les lletres van espesseir-se i perllongar-se, i va ser l’hora de la novel·la negra de la Cua de Palla, d’En Roc Drapaire del mestre Vallverdú, de col·leccions de literatura juvenil i dels volums antics que teníem a casa, sobretot Agatha Christie, Stefan Zweig i les novel·les que guanyaven el premi Planeta i que estaven, i estan, a totes les cases de l’època. Amb la plena adolescència va sorgir la poesia, llegir-ne i escriure’n, sota els ritmes cadencials d’Espronceda, de Bécquer i de Machado, i més encara del Cantar de mio Cid, potser el llibre gràcies al qual, o per culpa del qual, he sigut poeta. Hi vaig aprendre que, amb la literatura, recorres d’una tacada dos camins: aquell que et distreu i t’allunya de tot i aquell que et connecta amb tot i amb tothom, també amb tu mateix. I mentre les lletres dansen tan sols per a tu, garbelles el món i declines la seva fosca arquitectura perquè pugui ser més clara, amable, comprensible, habitable i desitjosa, igual que una idea. Quan entres a la joventut, la primera i atropellada adultesa, devores tot el que trobes, des de tota la poesia actual fins als clàssics en vers i en prosa, des de Luis García Montero fins a Camus, Tolstoi, Balzac i Flaubert, autor de la novel·la de la meva vida: L’educació sentimental, allà on l’orfebreria lingüística es fon amb el deliri de viure, de l’amistat i de l’amor, del pas del temps. I si mors, mor amb Ivan Ílitx, de Dostoievski, i si vius, que sigui contemplant les postals capturades, tan clares i tan tenebroses, de Raymond Carver, els paisatges de Richard Ford, els subuniversos de Borges, les dones de Margaret Atwood i de Louise Glück i d’Anne Michaels, els homes de Hemingway, la fe d’Espriu i de Vinyoli. I que tota aquesta fauna t’acompanyi, fins avui, que seràs el nen sol a la cuina un matí d’hivern abans d’anar a escola, amb l’olor del xocolate i de les mans de la padrina, i els ulls esbatanats i el cor obert, vulnerable al que ha passat, al que està passant, al que hagi de venir.