L'alegria

El Barça guanya la lliga espanyola i aquí no ha passat res. De fet, guanya la lliga i la Copa i signa un doblet que només ha assolit vuit vegades en els seus llargs cent anys d’història, i sembla que es tracti d’una circumstància natural, comuna, quan les fites han de valorar-se i celebrar-se com déu mana. Ser eliminats, un any més, de manera ignominiosa de la Champions, i que el Madrid pugui guanyar-la per tercer any consecutiu, amb un equip tirant a mediocre, són factors que pesen més en la massa culer que no pas els títols aconseguits. O que el cicle històric dels Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué i aquest inhumà anomenat Messi. I tot això, aquesta passivitat davant de l’alegria, aquesta focalització de la realitat, també té molt a veure amb els moments transcendents que Catalunya viu ara mateix i, de retruc, amb la naturalesa intrínseca dels catalans, atàvica, genètica, arrelada en algun punt molt profund del nostre si. Les derrotes escouen sempre més que les victòries, això és així en tots els camps de la vida i de la diacronia, però a la llarga també rendeixen molt més i et fan més savi, més rocós, més preparat per a les circumstàncies adverses que tota societat para igual que una teranyina a aquell que vol travessar-la. Fixem-nos, si no, en el desgavell actual que el cor del sobiranisme pateix aquests dies, entossudits com semblen estar a refutar el que qualsevol ciutadà de peu que hagi votat aquesta opció contempla amb una claredat meridiana. Primer, que tenim una oportunitat de bell nou de calat històric per implementar una república que està en l’aire, perquè aquesta és la voluntat majoritària dels qui ho han expressat a les darreres urnes –i en una conjuntura l’extrema duresa de la qual ja no cal recordar–, i segon, que el senyor Carles Puigdemont és l’únic nom legitimitat per ocupar la presidència de la Generalitat, sigui per la via que sigui. Són dues obvietats tan evidents que la focalització que esmentava abans, el derrotisme, la por a perdre, la constatació que estem perdent l’alegria i la força dels arguments i la raó, semblen esmorteir i pervertir, a recer d’espuris tacticismes polítics que la ciutadania censura i no entén ni vol entendre. Si no recuperem l’orgull, la joia de ser i de fer, el gust de la victòria, no serem capaços de construir el nou país que la majoria de catalans volem. La coherència aleshores ve sola. I només cal agafar-la.