Supremacistes

És doblement curiós que les forces constitucionalistes de l’Estat es refereixin al nou president de la Generalitat com a supremacista. D’una banda, es tracta d’una paraula que no surt als diccionaris normatius, en els quals la supremacia significa tan sols “poder absolut”, com en una pel·lícula de Clint Eastwood. Si busquem millor, trobem altres nínxols semàntics que sí que donen fe del que aquells que volen insultar-lo (o més aviat desacreditar-lo d’entrada) pretenen implicar: doctrina que propugna la superioritat d’un col·lectiu respecte a un altre per raons de raça, cultura, llengua, sexe o altres diferències. Quim Torra és, segons ells, un xenòfob i un racista. I d’altra banda, que siguin precisament aquests estaments polítics, propugnadors, defensors i allargadors d’un giny com el 155, els qui titllin el nou president justament d’allò de què ells mateixos fan gala cada cop que la conjuntura ho permet, resulta com a mínim irònic, per no dir demencial i fins i tot pervers. Com igual de pervers, i de curiós, és pensar que Rajoy, Sánchez i Rivera, reunits a Moncloa, dictin des de Madrid el que més convé als catalans. I es diuen demòcrates.

Francament, després de llegir els articles i els tuits del ciutadà Torra, pels quals ha demanat perdó –i jo no ho hauria fet, només faltaria, però el gest l’honora–, se’m fa evident que assistim a la darrera representació del teatret nacional, aquell que mira d’encasellar, prejutjant de forma deliberada i acarnissada, un nou actor que desembarca en l’arena marcant el guió. Com que el procés català actua, ja ho hem escrit algun cop, en moviment de pèndol, ara novament tenim que els passos els marca Catalunya, en boca i ment de Torra, que ha de ser anihilat. No m’estranyaria que, per les raons més peregrines i improvisades que es trobin, acabi en breu inhabilitat o, pitjor, a la presó, si fem cas de l’Estat on per desgràcia encara paguem els nostres impostos, i de la concepció que avui dia s’hi té de les llibertats. Gairebé sense adonar-nos-en, hem acabat en el fons d’un sistema que, lluny de salvaguardar-te com a ciutadà, el que malda és per escanyar i esclafar-te si no estàs al servei d’una ideologia molt concreta. Que jo sàpiga, el nou president l’únic que ha fet és pensar, escriure i seguir el dictat de les darreres urnes. Sí, allò que abans, fa anys, es coneixia com a democràcia, la supremacia de la democràcia.