Màrius Sampere

Ha mort Màrius Sampere, als 89 anys. La primera vegada que vaig sentir-lo en un escenari recitant, fa molts anys, ja vaig començar a estremir-me. Llegia un poema titulat “Mare, no em renyis” i la seva veu profunda, rodona, exacta, amb cada lletra pronunciada igual que un clau que es va endinsant a cops fins a fixar-se i no moure’s mai més, contrastava amb una fragilitat física extrema, les mans rebregades i tremoloses, els ulls blaus nets, d’una transparència aquosa, que prefiguraven algun cel proper, o algun déu recercat entre el temps i el dolor, el cos repenjat en un bastó. Després caminava amb la mateixa parsimònia amb què llegia, semblava que havia de caure, allà en el límit del seu equilibri vora no sabíem quin precipici, però avançava i avançava, com ho fan encara els seus versos, fins a arribar a port.

Uns mesos després, vam convidar-lo al festival Mahalta de Lleida, on va cloure l’acte final de nou transformant-se en un prodigi poètic i deixant enrere la seva aparent vulnerabilitat. Els vulnerables, estava clar, érem nosaltres, aquells que vam tenir el privilegi de llegir-lo i escoltar-lo i parlar-hi. Fora de la poesia, era una persona que es feia estimar, a mig camí entre la ironia de viure i suportar la feixugor dels anys i la cadència d’uns llavis adustos que parlaven a un déu que es divertia escolant-se-li per entre els dits i els versos i les proses. Per sort, ha viscut per rebre l’estima dels seus lectors, i fins i tot de les institucions, i de les generacions més joves, que l’idolatraven. I ara deixa el buit que només pot deixar un poeta memorable, d’una intimitat oberta, individual i familiar i alhora col·lectiva, que emociona i estimula.

Venia de molt lluny i ha anat molt lluny. I voldrem acompanyar-lo sempre, a recer de versos necessaris com aquests: “Mare, no em renyis./ Sí, ja sé que m’he fet vell,/ però jo no he sigut!/ Jo no he sigut, deia d’infant/ a l’empara de la llum. Per què/ no dir-ho ara, al recer/ de l’ombra?/ Les joguines trencades per terra,/ tot fet malbé, no tens remei! Mentida,/ ha estat aquell./ I sempre aquell, mare, el mateix/ que et va desfer el llit,/ el pare, el dimoni pelut/ que ens roba la bellesa./ Potser és just: li devíem l’alè,/ la pell llisa, fins i tot/ el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,/ mare, tu ja ho veus, jo ja vinc/ a poc a poc, amb bastó.”