Un estiu

Posats com estem en una estació en què sembla que les agulles del rellotge passin més a poc a poc, podem abocar-nos a tasques aparentment inútils, com que un president de la Generalitat vagi, per enèsima vegada, a Madrid a escoltar la cançó de l’enfadós, entre imatges icòniques fútils i quincalleria verbal, o abstreure’ns de tot i agafar un bon llibre i capbussar-nos en una tarda lenta, de lectura pausada, amb instants per anar-nos demorant en els detalls. I triar bé el company d’aquest tan íntim viatge. Un estiu, de Francesc Parcerisas, respon a totes aquestes expectatives, i no només les respon, sinó que les sacia amb la tranquil·litat de qui ve de molt lluny, des de la particularitat, des de la versemblança, des de la potència literària que l’ofici atorga als que saben esperar, madurar i percebre, i fins i tot les desborda. Fa temps que llegeixo el mestre Parcerisas amb no diria devoció, que és una paraula en aquest context inadequada, però sí amb interès sincer i una mal dissimulada admiració. Crec, sense risc d’equivocar-me, que cada llibre nou que publica és un regal per als seus lectors i per a la literatura que l’acull i, per tant, llegir-lo té sempre un biaix d’esdeveniment que ens hi fa encara més còmplices.

Un estiu és un dietari que refereix vivències estiuenques del 2014, encara que podrien ser de qualsevol altre any, perquè la visió que hi arrela i s’acreix comença des de la petitor per aventurar-se en una grandària i una grandesa, des d’una superfície fins a una fondària i un fonament, que ens situen a nosaltres, perplexos lectors, al caire d’una finestra per on assistim a la quotidianitat de l’autor, que deixa ben poc al tinter, o en el recer del cervell, el doblec del cor, en un exercici de despullament com pocs recordo en un dietari en català. Potser a vegades massa i tot, perquè ens col·loca, mentre l’acompanyem però en realitat mentre ens acompanyem, mentre vivim també nosaltres en la nostra pròpia vida el que ell en la seva, ens enclava en cruïlles morals i sentimentals incòmodes, malgrat que tothora transcendents. Des de l’obsessió per la postal, la unicel·lularitat de totes les coses i les paraules, fins a allò que projecten, en fuga, invisibles, i tan reveladores, ens amarem a partir del dolor i la lentitud de la meravella d’estar vius, de ser, encara, qui som, com un regal inesperat que ve a alegrar-nos el dia.