La mort sense primavera

En una de les moltes coses en què la societat ha emprès sense pudor el camí de la decadència és en el tractament de la mort. No només en general, quant a concepte, realitat, significació i transcendència, sinó en les múltiples formes que tenim de colgar-la en capes d’invisibilitat i vacu ritualisme. La mort ha perdut, fa temps, el present, i esdevé una mena de nosa que amb paraules amables esbandim per passar a l’exercici inútil de la quotidianitat. El dol, o el dolor, no són pas opcions plausibles, perquè al capdavall impliquen una exhibició, una obscenitat, dels sentiments que no se subjuguen al ritme superflu dels temps. Per exemple, més obscè trobo quan algun fill atribolat, i políticament correcte, parla de la mort del seu pare com un “alleujament”, per a ell i per a la família, com si la mort no fos el que és: un final, no el principi de res. Quan un mor, no hi ha demà, ni esperança del demà, i el passat s’esfondra tan ràpid com lent l’has hagut d’anar construint. Sobreviure, maldar per un instant de llum, per una darrera carícia, per una última oliva passejant-se’t a la boca, una postrema mirada o paraula d’algú que t’estima o estimes, representen en si conquestes de l’ésser sobre la condició de ser, aquella que t’enfila cap a la teva extinció i la de tots i tot. Demorar la mort, ni que sigui per la quincalla absurda d’un moment etern, representa assumir la vida, fins a les fronteres que la vida et desdibuixa. No entenc una més pura, més sublim, manifestació de l’amor. Quan han passat els anys de la mort d’algú íntim, tan proper que s’esborren els límits de la carn entre aquest algú i tu mateix, tot resta igual que l’endemà, que el dia abans, que el minut on, al cloure’s, la història es va encetar. No redimeix el pas del temps res, ni ho modifica, ni n’esbossa un esborrany, ni ho anihila; més aviat ho solidifica, ho aclareix, fins a imprimir en color postals que aniran gravant-se a foc en el son i en la vetlla, en el somni i en el déjà vu, en el cafè del matí i en l’olor del coixí en la nit. El dolor se sent intacte, impietós en la seva raó, i com més resta més a prop estem d’aquells que han mort i que semblen dir-nos que la mort dóna vida, que és la mort vetlla de vida, per ser “l’ocell que en llit ple de odors/ mor, ja content de sa vida ser tanta”, com va escriure Roís de Corella. Hem après a viure pel dolor perenne de l’enyorança.