Els de la rialla

Amb els anys, i a força d’hòsties, un aprèn a valorar la part més elemental de la vida, aquella que té a veure amb els sentits, les intuïcions i la transparència. Tant en la quotidianitat com en el reflex d’aquesta rutina, enclavat enmig de paisatges com l’art que et reflecteix o el mirall de la reiterada soledat, gairebé sempre aguaita el dolor, en qualsevol de les seves habituals manifestacions, com l’angoixa, la nostàlgia (que no sempre és dolenta; sovint pot ajudar-nos a entendre el present

), la desesperació... Aquella falta d’aire que ens atura el batec del cor, o ens l’accelera, com si per un instant ens volguéssim arrapar a una existència que sembla foragitar-nos. El dolor espera, en efecte, en el tombant del nostre proper moviment, i això ja ho sabem d’antuvi, de manera que no cal donar-hi gaires tombs.

Si de cas, mirar d’extreure’n alguna lliçó vital, sempre encarada a la superació i a la celebració, el més gloriosa possible, del present. Costa trobar-los, els partidaris incondicionals d’aquesta darrera expressió, però hi són. Representen una minoria, però la seva obstinació a caminar pel costat assolellat del carrer, a expandir-se i expandir, a xerrar, a subratllar tant com calgui l’amistat i l’amor, la primera i la darrera llum del dia, són un regal per a aquells que tenen la sort de tenir-los a prop i gaudir-los, esperant que algunes d’aquestes espurnes de foc que desprenen se’ns entaforin a la pell i ens facin sentir vius, o sigui, que el fet de ser tingui algun sentit veritable i reconeixible.

Aquests defensors de l’alegria, addictes a la rialla, són ben escadussers i, com que l’univers en general treballa a favor dels altres –dels que es posicionen promptes a tacar amb un gest, un pensament o una mala paraula els colors de les hores–, de tant en tant l’atzar els envia malalties i mort i aleshores el guany que han sembrat resta tan sols en la memòria d’aquells que els vam conèixer, orfes del seu present però marmessors de la seva fe, a pesar de les circumstàncies fosques i desesperançades, delfins eterns, fins al final del nostre temps, també, de la lliçó moral que en el fons, entre riallades, van transmetre’ns.

Així era, per exemple, l’Erni, amic de tanta i tan heterogènia gent, que en la seva alta peculiaritat, vorejant el geni, va escampar l’alegria que li era pròpia. Procurarem alimentar, voraços, el seu llegat de llum.