Estàtues de sal

La que no té nom.” Recordava aquest memorable vers de Pere Pena d’un poema seu, “La dona de Lot”, al seu darrer llibre, Tanta terra, en què efectivament la dona submisa rere el virtuós espòs acaba sucumbint a la temptació de girar-se i, així, esdevenir estàtua de sal, sal de la terra, de la mar, de la mort, i al final de la història desemboquem en aquesta realitat invisible, que corre per davall com un riu soterrat i a penes perceptible, que la protagonista de la metàfora és una dona sense nom, o amb un nom desconegut per nosaltres. Wislawa Szymborska, en un excel·lent poema, també parla de la dona de Lot incidint en aquest explícit anonimat, i Anna Akhmàtova igualment capgira el discurs comú per donar sentit a l’homenatge que vol fer a la seva amiga Marina Tsvetàieva, dues amigues que van decidir diferents senderis cap a l’exili, interior la primera i exterior la segona, fins que Marina va girar-se, va tornar al país que l’havia escanyat i expulsat, una URSS que no entenia de dones poetes, de dones intel·ligents i cultes, fins que va suïcidar-se. La noblesa, la nostàlgia, els camins intricats dels esperits sensibles, també són inescrutables com els del Senyor.

Deia que recordava tot això llegint un textet sobre traducció en què Monika Zgustová rememora la traducció –meravellosa, resplendent, d’una força estranya i hipnòtica– que va fer anys enrere a quatre mans amb Maria-Mercè Marçal precisament d’Akhmàtova i recorda com la poeta d’Ivars d’Urgell insistia, tant com en la versió que embastaven, en les circumstàncies personals de la russa, de l’Estat que l’ofegava, de la història, dels seus amors i amistats, dels seus ideals. En entorns tan hostils, per desgràcia però també per a sort dels seus lectors, acostuma a surar la brillantor i a poc a poc es basteix una obra, un discurs, una imatge, una paraula, que quallen i que es poden convertir en veritat, en icona, en himne, per al present vulnerable i per al futur incert, ple d’ombres.

Avui la nostra generació, enmig d’un paisatge de llibertats esquarterades, està a punt de convertir-se en estàtua de sal mirant enrere, a punt de pronunciar paraules buides, de ser un gest grotesc. Tant de bo tinguem l’encert de trobar els noms que hem perdut, refer les accions esvaïdes, per confegir un horitzó cap al qual adreçar-nos. Tant de bo no estiguem, a mig camí, ja morts sense saber-ho.