Adeenes

Javier Lambán, l’ínclit president del govern de la nostra germana Aragó, escriu en un tuit que ha començat la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, el no menys ínclit autor de La ciudad de los prodigios, qui, “como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. No entrarem a valorar aquell tòpic que resa que l’escriptura espontània a les xarxes la carrega el dimoni, perquè, al capdavall, també és prou cert que tant diuen de nosaltres les ombres com les llums, els defectes com les virtuts, la malaptesa com l’elegància, la misèria moral sorgida per erupció com la bondat aliena fonamentada amb anys de sensibilitat emocional. Ni el gloriós matís, tan diguem-ne diplomàtic, del “casi”. Tampoc m’interessa gaire mirar de sospesar què mou un dirigent polític de primer nivell –almenys a la seva comunitat autònoma– a menysprear tan obertament els autors que escriuen la seva obra en català, i més tractant-se d’un funcionari d’esquerres, socialista obrer espanyol, per a més detalls. Potser aquest il·lustre representant dels aragonesos que l’han votat i dels que no ha oblidat, en un instant –tan natural, d’altra banda– de feblesa ideològica, que ell segur que considera, dut per la rauxa pàtria, pura i dura fermesa, que representa també alguns escriptors en català de la seva Franja, un territori de frontera on l’ús de les llengües es difumina igual que un ésser humà, uns autors que s’obstinen a escriure les seves obres en l’idioma que més els plau per motius familiars, sentimentals o ètics. O per cap raó, simplement perquè sí, que és el que un fa en democràcia, diria, sempre que no danyi ningú.

El que sí que resulta significatiu és que un tuit d’aquest calat palesa el símptoma d’una malaltia endèmica, crònica, atàvica, que s’arrela en l’ADN de molts espanyols, aquell que té a veure amb un passat imperialista que entronca amb un present i que vol seguir sent futur continu. Aquell que es relliga amb la consciència de qui menysté la cultura aliena, però a posta, sense ombra de culpa, i que se sap parapetat per una història fabulada i confabulada. Com si escriure en una llengua determinada, o viure en un lloc determinat, t’atorgués per se l’excel·lència. Aquestes són, precisament, les formes que la incultura té de perpetuar-se en tota mena de classe social, política i religiosa. És grotesc. I efectiu.