LES CENDRES
El fred
Sens dubte l’hivern ens connecta de nou, ens reconnecta, a la nostra pròpia naturalesa, la que té més a veure amb la intimitat, després que la calor ens hagi transportat als antípodes, allà on podem abandonar-nos per exemple a la flamarada del sol, a la pell nua, a l’atuïment que sobre els sentits provoca la xafogor. El fred que ara arriba, en canvi, aquesta gebrada perenne que prové de no sabem on –potser s’apareix igual que un esperit, movent-se en la latència i manifestant-se enmig de la boira, dient-nos que ja hi era des de molt abans–, la tremolor que ens injecta a través dels porus, et prostra en algun racó on buscarem l’escalfor que la combati sense acabar d’anorrear-la del tot, perquè en la seva promesa lleu hi ha la raó d’arrecerar-se vora un foc, vora una manta, vora un cos. Dormir despullat en el ple de l’hivern, per exemple, saben els experts en la vida que resulta un exercici de fe, i de llibertat, inexpugnable, d’aquells que et regalen el temps i que et permeten després experimentar la resta del dia des de l’alegria i la consciència.
Potser per aquest grau extrem de puresa de tu que el fred t’imposa, hi ha tantes pel·lícules que col·loquen una colla d’éssers humans en un entorn extrem, o de tempesta de neu, o de clima impossible, perquè a poc a poc es devorin entre si, com si el vent que bufa a fora fos la veu del dimoni. A La resplandor, la soledat nevada t’embogeix i esdevens el negatiu, la foscor, de la teva pròpia llum; a La quimera d’or, pots fins i tot acabar menjant les cordes d’unes botes com si fossin espaguetis; a Estación polar Cebra o més recentment Whiteout, amb el meu admirat secundari de luxe Tom Skerritt, vivim en forma de thriller l’alè de la mort que arriba, irremissible, i que t’escanya com una soga que va estrenyent-se; a La cosa del 1982, pel·lícula de culte per a tants, sabrem de l’horror còsmic que Lovecraft adorava.
El fred ens expulsa, ens foragita del carrer i de l’anhel de llum, talla vies i exigeix la contemplació de la seva naturalesa incontestable, però en realitat atura el pas de les hores i munta un mirall net on albirar allò que la remor quotidiana enterra, pot regalar-te una tarda, un film, un llibre, el diapasó d’una veu que parlant-te et tempera. O la dansa d’una flama, que balla tan sols per a tu, o la cremor d’un caldo als llavis, promesa d’un no-res esplendorós i únic, creat perquè l’habitis.