Tots som Anna Sàez

Fins i tot ho són aquells que han portat a la Fiscalia el seu darrer article publicat en aquest mateix diari, en aquesta mateixa columna, la setmana passada. Els assisteix, volem pensar, la mateixa llibertat d’expressió amb què Anna Sàez va escometre el seu text sobre l’espoli del Museu de Lleida, ara fa un any, paral·lela a la llibertat a què un rotatiu s’acull per triar els seus col·laboradors i publicar el que escriuen després, paraules lliures, sempre que no menteixin o difamin, d’una ciutadana lliure en un país lliure. O no. Paraules filles de qui les ha concebut, des de la creació, des de la sagrada opinió personal d’algú que les vol fer comunes.

Jo també sóc Anna Sàez. Per molt motius, però sobretot perquè, primer, comparteixo fil per randa cada mot que va confegir en el seu admirable text i, segon, perquè jo també he de creure que entre tots hem bregat dur per assolir el marge d’independència –dit aquí en sentit genèric, creatiu, si encara se’m permet– que em lliura un espai en blanc sota el meu nom en la contraportada d’un diari. Això no és, com consta en la denúncia, una “crònica” de res: és, ras i curt, un article d’opinió, una visió literària d’una mirada particular, una veu, una moral privada i intransferible. I de cap manera pot associar-se a cap campanya general, a cap intromissió aliena, a cap menyspreu, per cap persona, vagi armada, togada o decretada. Fer-ho, com pretén la denúncia, representa un insult a la sensibilitat i la intel·ligència de qualsevol lector, una obcecada estratègia de manipulació, un reflex (braç allargat) de la hiperbòlica realitat en la qual s’han instal·lat alguns estaments polítics espanyols, que tants rèdits comporta, una apel·lació als instints més miserables d’una societat nàufraga, una corrompuda judicialització de tot i per pertot, una amenaça explícita, una extorsió cap als ressols de l’ètica elemental, la de tenir principis i mantenir-los, la de pensar i explicitar-ho. I, al capdavall, un nou i destil·lat símptoma de la ignorància, com per exemple passar per alt fins a mal interpretar la paràfrasi de la cançó de Serrahima i Maria del Mar Bonet en el final de l’article de l’Anna. Són aquells que vénen, sí, i truquen de matinada, escampant la mort, amb nocturnitat i traïdoria. Aquí tan sols trobaran llums, cultura. L’alegria de les paraules netes. I la fermesa incorrupta que la raó ens atorga.