L'amor

Algú ha gravat a ferro un petit sintagma nominal a la porta de l’ascensor del pàrquing de casa. “Tú y yo”, hi diu. Bé, de fet ho diu sense l’accent, que es com s’escriu ara. Penso a l’instant en dues pel·lícules memorables del mateix títol, una del 1939 amb Charles Boyer i Irenne Dunne (Love affair) i l’altra del 1957 amb Cary Grant i Deborah Kerr (An affair to remember). Pocs films podríem qualificar de romàntics com aquests dos, en què assistim a l’alliberament de dues ànimes i de la manera en què aquesta revelació representa la força de l’un en l’altra, i de l’altra en l’un. L’amor pur, vaja, correspost des de l’encaix perfecte, aquell que fins i tot absorbeix les impureses per fer-ne duresa diamantina, i que opera des del físic més atàvic fins a la transcendència espiritual. L’amor excepcional, rar, que tan sols es manifesta tan esporàdicament que és gairebé inèdit. Estimar perquè l’altre sigui, perquè l’altre visqui, i que la seva llibertat absoluta, des del respecte, sigui la teva pròpia. Aquella certesa que, a dir de Clint Eastwood a Els ponts de Madison, només es presenta una vegada a la vida. I hem de decidir si l’assumim o no, si ens hi llancem o no. Cal tenir, per fer-ho, el coratge de voler i poder ser feliç. Per desgràcia, els límits que voregen aquestes pel·lícules va traspassar-les, per caure en la cursileria i una lleugeresa decebedora, el remake Algo para recordar del 1993, amb Tom Hanks i Meg Ryan, una versió lliure que crec que no hauria plagut del tot Leo McCarey, qui curiosament va dirigir les dues cintes que evocava més amunt. Nora Ephron interpreta, escriu i projecta l’amor com si fos universal, no particular, i per tant cau en el precipici dels tòpics i, a la fi, en allò que sempre acaba contaminant l’essència d’una història, d’una biografia, que és l’encaix en els paràmetres socials més establerts, quan un sentiment nu sura just en la direcció contrària, en la seva individualitat límpida i intransferible. L’amor que et fa ser.

Uns dies després, veig un afegitó a la vora del minigrafiti: “Tu y yo no”. També gravat a ferro, com suposem que estava gravat en el cor de qui va escriure aquesta suprarealitat que depassa les realitats d’un “jo” i un “tu”. I encara, uns dies després, s’amplia el vers metàl·lic: “Tu y yo no zorra”.

Estimades, estimats, que els designis de l’amor us siguin propicis.