Sense partit

Resulta –per una vegada utilitzarem aquesta paraula tan lletja– corprenedor, sí, corprenedor perquè t’escanya el cor, veure els nostres dirigents asseguts al banc dels acusats com una colla de delinqüents que han perpetrat alguna cosa monstruosa, quan en realitat, tots ho sabem, inclòs el tribunal que suposadament és allà per jutjar-los, l’únic pecat capital que van cometre va ser seguir el dictat d’allò que la gent havia votat, o posar els mitjans, com a funcionaris públics, perquè votar fos possible. En cap altra democràcia moderna europea ens veuríem en una situació com aquesta, que toca la barbàrie, amb presos polítics privats de llibertat, reclosos “preventivament”, mitjançant arguments més basats en la naturalesa atàvica d’un Estat imperi que en la lògica, la raó i, al capdavall, la llei, la mateixa que a altres persones en similars circumstàncies els ha comportat la llibertat total de moviments i residència. També m’entristeix, d’altra banda, veure tants esforços malbaratats, ara que la implementació de la República catalana se sosté únicament a assistir a aquest lamentable espectacle un dia rere l’altre i que aquest procés es fiï a una resolució judicial tan incerta com les seves pròpies conseqüències. La meitat dels catalans, que volem la independència, o almenys poder votar que la volem, no ens mereixem subordinar-ho tot a l’actual conjuntura. No volem màrtirs, volem fets concrets i persones honrades, valentes i conseqüents, que tinguin per horitzó el bé comú més enllà dels possibles peatges personals. No volem proclamacions simbòliques, sinó lleis publicades al DOGC i governs que governin des de Barcelona un país lliure. Volem sentir que el que hem fet, i seguirem fent, perquè els dos milions de persones i escaig que som no recularem, no ha estat i serà endebades. Volem democràcia real. Volem construir. Encara m’aferro a l’últim bri d’ingenuïtat que em queda i penso que, si el tribunal fos diguem-ne llest, firmaria sentències al més lleus possible, de forma que tots els dirigents siguin condemnats però puguin sortir al carrer en breu. Això sens dubte desactivaria la reacció popular. Però em temo que l’efecte exemplaritzant, i deshonest, que es busca imperarà. I aleshores estarem en la casella 1 del nou procés, aquell que hauria de desembocar per fi en la unitat, total, tranversal, dels independentistes en un sol partit, com a Escòcia.