Però si no, no

Nos que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nos i que junts valem més que vós, que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no.” Aquesta era la màxima amb què els nous membres del Consell de Cent juraven el càrrec, un text que, de tan contundent, breu i explícit, no pot ser més bell. Si el rei incomplia els privilegis dels furs, no podia ser-ho i perdia el suport de l’òrgan que gestionava la ciutat de Barcelona, les seves lleis, els seus límits, els seus drets. “Però si no, no.” L’expressió n’adaptava una altra de més antiga encara, que va instaurar-se a Aragó precisament per recordar al monarca que ell també era un funcionari designat pel conjunt de prohoms, i per tant per aquells a qui representaven, que deia “en Aragón fueron antes leyes que reyes”. El rei era un càrrec contractual, no un dret diví. El rex era una figura que aglutinava el regnum i que era controlada per les Corts, una mena de monarquia constitucional que prefigura, i de quina manera, l’estat que va triar Espanya a la Transició per als segles i segles vinents. Una carcassa que emana directament de la dictadura anterior i que en cap democràcia lògica hauria de tenir ja validesa, una vegada superada la generació que va instaurar-la pels motius conjunturals que fossin, i que ara, esclar, han canviat. Les centúries, a vegades, sembla que no passin. I el temps és un parèntesi de res. Resulta curiós que el Consell de Cent, com els consells aragonesos, fos fulminat per una llei, una de nova, signada per un rei que, en l’enèsima broma de l’atzar, tenia el mateix nom que l’actual. Fins i tot l’enumeració llatina que els acompanya ens ho recorda, amb democràtica subtilesa. Un Consell que va nàixer al segle XIII i moria al XVII, ni més ni menys. L’esperit del “però si no, no” trobo que va acompanyar el procés fins a la declaració d’independència, que ara sabem que va ser simbòlica, i se centra més a restituir els furs anteriors, a clamar per la llibertat, a advocar per un referèndum impossible, que a construir una república on cap rei pugui prohibir res. Els decrets de Nova Planta volien defensar “la unidad de España”, així, explícitament, i ara veiem que aquesta idea de monarquia absolutista perdura i es referma, amb trajo i corbata. S’escriuen lleis, es voten i s’apliquen, fins que aquestes lleis contradiuen allò pel qual van ser escrites.