Llum

Quan arriba la primavera, arriba el pol·len que maleeix els ossos dels al·lèrgics, que senten el seu propi cos com llançat a les rodes d’un camió a perpetuïtat, del matí a la nit, sense que els símptomes de maltractament semblin trobar remei en cap guariment. Arriba la primavera i arriba, doncs, la petita tortura quotidiana d’aquells que hi som sensibles, un fenomen que segons diuen va escampant-se en noves víctimes silents i que fins i tot s’accentua en aquells que ja la patíem. Ens sobrevé abans i amb més intensitat, com un malefici.

Però arriba també amb la florida estació la llum, que per a un habitant d’unes terres on ha de travessar l’hivern gairebé a les palpentes, o mastegant amb els ulls la grisor del temps, tant se val l’hora o l’indret, es modela igual que un miracle, com una bona nova que du incorporat algun refulgent designi de cara al present que hem de desxifrar. Hi ha qui sosté que un forà que ve a Lleida uns dies en el ple de l’hivern se’n va estabornit, amb l’ànim fosc de tanta espessor atmosfèrica, una sensació termicoanímica que els oriünds ja hem deixat de notar, o de ser-ne conscients, perquè hi vivim entaforats, o soterrats. Potser en copsem la justa dimensió justament ara que ve la llum de nou, aquella capa resplendent en les làmines de l’aire que per un instant crèiem oblidada i que a poc a poc anem rescatant talment una reminiscència, un pòsit d’esperança que va revelant-se’t. Aleshores les mateixes espurnes que t’acompanyen amaren també cada plec del cervell, cada escorranc de la pell, cada biaix dels ulls, i la vida incita la vida, el matí el matí, el vespre el vespre, quan la llum decau amb l’explosió del color que no vol morir-se i que es reivindica davant la mirada del món, perquè el món la retingui i la sobrevisqui. I pugui ressuscitar l’endemà, esplèndida.

Fins i tot els nocturns intuïm la presència d’aquesta nova llum excarcerada, en l’ombra que veiem que projecta de nit sobre totes les coses, incloses les invisibles, com si també en allò que t’enfosqueix t’il·luminés alhora. Tan sols cal ser una mica sensat per assumir-ho. El blau del matí podrà ser, llavors, més blau, o més verd el verd de la pupil·la que t’estima, més bruna la pell bruna, més clara la claror del teu camí. La llum arriba i existeix només per a la celebració, la plenitud de ser assenyalats per ella.