Foc d'encenalls

Es fa estrany i cansat, per a dos milions llargs de catalans, haver de votar una representació parlamentària per a un estat que ja no sentim com a nostre, però són els temps que ens han tocat viure. Una situació imposada que no presenta vies de solució a curt termini, en una conjuntura antidemocràtica, en tant que vuit de cada deu ciutadans habiten un país que no els deixa expressar la seva lliure voluntat, la de votar en un referèndum. Una democràcia, per tant, virtual, que de facto no és sinó la voluntat d’una elit imposada a la gran massa carn de canó. L’actual consistència de la història perpetua aquestes elits, tot i que ha après a reinventar-se de forma diferent a la del passat, quan s’esclafava des de dalt amb la impunitat d’unes lleis ad hoc, d’una monarquia genètica –que encara campa al seu aire, riallera–, per subsistir avui en forma de pèndol, cada certs anys, ocupant el poder econòmic i el legislatiu, la dreta (que té per bandera ser-ho) o l’esquerra (la teòrica esquerra). Aparentment superats els anys de crisi, terreny adobat per al vot conservador, ara retorna l’esquerra tradicional al poder a Espanya en forma de discurs buit, termes vagues, postureig i maquillatge professional. La realitat, però, és la que és i seguirem estant en un territori en el qual hi ha presos polítics i polítics a l’exili, i una nació que vol votar i no pot. No se m’acut una expressió més viva d’autarquia, en un escenari amb violència física, moral, verbal i vexatòria.

Que ERC hagi guanyat les eleccions a Catalunya és tan bona notícia com notícia vàcua –com la patacada de les dretes–, perquè ni ha incidit ni incidirà en el present i el futur immediat del país que pretén representar a Madrid. La fragmentació del vot independentista en qualsevol elecció em segueix semblant un greu error: dos milions de persones juntes assolirien qualsevol objectiu, per molt difícil que fos. I després ja veuríem la manera en què cadascú vol gestionar els recursos propis. Espero que ERC no es vengui ara per un plat de llenties a la dretana esquerra socialista. Tots volem la llibertat dels nostres representants empresonats i el retorn dels exiliats, però encara volem més, per damunt de tot, la llibertat d’un poble, exercir-la, com a legítim dret. Tota la resta és pura façana, una estafa més de la història que els altres ens escriuen.