Els mestres artesans

Veig Malavita, una pel·lícula del 2013 amb Robert De Niro, Michelle Pfeiffer i Tommy Lee Jones, una barreja de thriller, acció i comèdia molt del gust del seu director, Luc Besson, que es plau de barrejar gèneres potser pensant que així innova. I se’m confirmen les sospites que tenia quan fa uns anys en vaig visionar un tros: que el meu De Niro, per mi el millor actor de la història a nivell de filmografia i de la qualitat –perfecta, rodona– d’alguns dels seus treballs, fa dos dècades que ha entrat en decadència, potser per la falta de guions i de directors que n’estiguin a l’altura, o simplement que estiguin a l’altura dels nous temps. I la segona constatació: que en general la mescla d’estratègies narratives desemboca en desastre, perquè la identitat més pura, la vera, tan sols es deixa assolir per la via de la uniformitat. Potser és per aquest motiu que el cinema d’avui, amb l’excepció de films amb signatura d’autor i en general amb pocs recursos per malbaratar (ans al contrari), més centrat a reunir públics de tota edat i condició que no pas a fixar una sola mirada que ens parli, ens reveli i ens estremeixi, no acaba de trobar el camí del present i el futur i es dispersa en propostes com la que esmentàvem al principi d’aquestes ratlles. Una vegada pràcticament han desaparegut els darrers directors tòtems del cinema clàssic, com els Eastwood o els Scorsese o els Coppola, que callen més que parlen, les noves tecnologies abonen una manera de treballar més basada en la precisió i l’espectacle per l’espectacle que en la petjada d’un autor que vulgui expressar-se en un codi que pot resultar incòmode, o insofrible, per a l’espectador. Diguem que el risc s’ha anat reduint i la petjada moral, o lírica, o sentimental, d’una pel·lícula se circumscriu a alguna analogia òbvia, a algun maniqueisme previsible, a algun tòpic revisitat fins a l’infinit. Eisenstein o Lang, avui, no podrien dirigir res. No els deixarien. Grans noms com Ridley Scott ja hem vist que han hagut de digerir-ho i sucumbir al seu propi geni, doblegats sota els nous ulls del segle XXI. L’artesania del cinema, que ho continua sent, s’eleva a partir de comunitats de tècnics especialistes, no de mirades de director de cine o de director de fotografia. La llum és digital i fins i tot les grans companyies fagociten les petites. Sort que, de tant en tant, encara sorgeix algun nou geni.