Mirón

Hi ha vida. T’aixeques, treballes, et relaxes, rius i plores, dorms, mires, voltes, olores, menges, toques, penses i fins i tot saps. Hi ha vida. I aleshores, a vegades en un sol instant, hi ha mort. Hi ha mort i ja no pots ni podràs fer tot allò que era inherent al viure, ni tu ni les persones que t’han envoltat i que encara t’estimen. Que t’estimaran i et recordaran sempre, maleint la maleïda mort, amatent i inoportuna i terrible. Llavors apareix la perplexitat, quan s’intueix impossible de comprendre per què la vida ha desembocat en aquesta mort, aquesta mena de mort, la sobtada, que té un matís diferent d’aquelles que apareixen gradualment, com en una malaltia, o que desembarquen a la ribera d’aquells que han viscut molt i que anomenem llei natural, per posar un nom a allò que no en tindrà mai. Els motius es marfonen, les raons relligades al destí semblen peregrines, que la mort formava ja part de la vida, que li és connatural, no explica la brillantor de la vida ni l’obscuritat que deixa rere de si la mort. Com un adéu sense un adéu. Com un trau que no deixa de sagnar.

Tot aquest dolor inintel·ligible sura en la mort d’algú com l’Òscar Mirón. Com sol passar, aquells que han aparegut en aquest món per embellir-lo, i no per envilir-lo, aquells que han regalat als altres la creació, la mirada que es manifesta i que pobla el no-res, que ens l’explica, aquells que han lliurat la bondat i la discreció de la seva existència, moren joves, abans del temps que els hauria calgut per seguir explotant el rar do de fer feliç qui els té a prop, molt a prop. Puc veure ara mateix vint anys enrere aquell fotògraf tímid, de poques paraules, d’una professionalitat extrema, voltant amunt i avall per la redacció de SEGRE i voltant amunt i avall el territori, coincidint-hi en els actes més inversemblants, amb una mitja rialla i la tendra humanitat de qui sap mirar i escoltar. Les seves fotografies, amb el cel per obsessió, han estat sempre un prodigi de l’ofici, com les que va publicar, amb una humilitat exemplar, al volum El somni d’Adabel que el 2006 vaig coordinar amb el Xavier Goñi. Allà vaig conèixer el creador, l’ull en perpètua recerca, la callada intel·ligència, la remor que circulava endins d’un home d’aparença calma. Sempre li deia que no se m’acudia un millor cognom per a un fotògraf que el seu. Ell va mirar la vida. I el seu exemple ens queda.