Hora de canviar

Fèlix Larrosa parla de si mateix en tercera persona. És un costum que ha heretat d’il·lustres predecessors en la història, com Juli Cèsar o Donald Trump o Lebron James. Un estudi recent de la Universitat de Michigan ha conclòs que parlar d’un mateix en tercera persona resulta terapèutic –terapèutic s’entén que per a aquell que ho pronuncia, no diu res sobre la teràpia en els interlocutors–, és a dir, que agafar distància amb relació a un t’ajuda a controlar les emocions i per tant a gestionar-les millor. Creiem, doncs, que en en això el senyor Larrosa deu estar molt equilibrat. Primer s’autodenominava “el paer”, seguit d’un verb en tercera persona. El paer diu, el paer creu, el paer pensa. Al cap de poc temps va afegir “el paer Larrosa”, per ser més precís encara. Ara, en plena campanya, motiva l’electorat a votar-lo amb l’enginyosa frase “o Fèlix Larrosa o el caos”. O sigui, que més enllà de si mateix tan sols governa l’ingovernable caos, aquell que té a veure amb el bi o tri o quadripartit. El darrer rector de la Universitat de Lleida també usava aquesta tècnica oratòria: “el rector creu”. Potser sí que tenen raó els de Michigan, però més aviat sembla que el recurs és fill d’una megalomania crònica, aquella que està instal·lada en els porus de les parets de la Paeria, governada des dels temps de les cavernes pel PSC, el partit que res té a veure amb el partit que era aleshores, un partit d’esquerres. Ara els plau de repartir-se les prebendes i apuntalar un 155 que en el cas de Lleida ha tingut les conseqüències que tots sabem, Museu de Lleida inclòs.

Diumenge que ve, a la fi, sorgeix una oportunitat històrica per a una capital assedegada de canvi, d’aires nous, de nous horitzons, noves cares, noves paraules. Un govern en una Paeria que retorni a la ciutadania, que obri les portes fins ara closes, que badi les finestres perquè corri l’aire, sisplau. Una ciutat rejovenida amb ànsies de tornar la vida als carrers, que els carrers penetrin fins al saló de plens, que la gent parli i sigui escoltada.

Ja ni tan sols es tracta, en el cas de Lleida, d’assolir un govern independentista, cosa que tanta gent aplaudiria, d’altra banda. Es tracta només de farcir de persones que parlin en primera persona, com fan les persones intel·ligents i humils, que estiguin a l’altura (no per damunt) d’allò que representen. És l’hora de canviar.